cultura

Adéu al sisè ‘jutge'

L'integrant d'Els Setze Jutges Enric Barbat, que havia tornat fa cinc anys al món de la cançó després de dues dècades d'absència, mor d'un infart als 68 anys

En les seves cançons hi havia sàtira, denúncia social i uns quants jocs lingüístics

Els Setze Jutges van perdre dissabte el seu quart integrant, després dels traspassos de Miquel Porter i Moix (2004), Delfí Abella (2007) i Xavier Elies (2010). Enric Barbat, nascut l'abril del 1940 a la vila de Gràcia, va morir d'un infart als 68 anys a l'illa de Menorca, on residia des de la dècada dels anys setanta. El cantant i guitarrista, el sisè d'Els Setze Jutges, deixa com a llegat un cançoner marcadament influenciat per Georges Brassens i amb espais per a la sàtira, la denúncia social i els jocs lingüístics, repartit en mitja dotzena de discos, majoritàriament en format EP, publicats per Edigsa entre els anys 1964 i 1970 (Disc groc, Disc de la pipa, Disc de gràcia, Disc del sofà, Disc de la cara, Disc de l'escala, Disc de la teulada), i vuit discos de llarga durada que van veure la llum entre el 1972 i el 1983, en un primer període, i entre el 2006 i el 2010, després. De la seva ploma van sortir cançons com ara El gamberret (“De més grandet se'm va ocórrer / empipar un senyor de gris / quan vaig acabar la feina / ja no vaig tornar al meu pis”), El melic (“Rodó melic / formós pessic / de llevadora / al ventre llis / clotet castís / que el sol enyora”) i Polítics de saló, inclòs en el disc col·lectiu dels jutges Audiència pública, del 1966.

Barbat va debutar el 1963 a la Facultat de Dret, on estudiava, amb una cançó titulada La sirena, que va significar l'inici d'una dècada d'intensa activitat durant la qual Barbat va escriure un centenar de cançons i va actuar a Madrid, Saragossa, el País Valencià, les Illes, París, Tolosa, Perpinyà, Niça, Montpeller, Marsella i, evidentment, Catalunya, on el març del 1971 va omplir el Palau de la Música. Durant els primers anys de la dècada dels setanta, Barbat va presentar l'espectacle La iaia de l'Enric, amb cançons seves i textos de Manuel Vázquez Montalbán; va fer una tanda de recitals i un disc dedicats al tango (gènere que va traduir al català) i, progressivament, va anar fent minvar la seva vida discogràfica, que va viure un primer final amb Quatre (1983), una obra conceptual que va esdevenir la seva peça de culte.

Barbat va trencar més de dues dècades de silenci l'any 2006 amb Camins privats, el primer dels tres discos de retorn que va publicar fins al 2010. El cantant, malauradament, es perdrà l'acte de celebració del primer recital d'Els Setze Jutges, el 19 de desembre vinent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.