L'escriptor contra els poders

Václav Havel va estar des de molt jove lligat a la creació literària i a l'avantguarda. Les seves primeres obres, escrites als anys seixanta, són precisament poemes visuals on experimenta amb el llenguatge i l'ús que en fa el poder. El contingut d'aquesta poesia experimental, com el de tota l'obra de Havel, va estretament lligat amb la vida de l'autor i amb les circumstàncies en què es movia i, sobretot, amb l'evolució política del seu país (per exemple, els dos poemes titulats Paret són, el primer, un collage d'expressions que es trobaven a les parets després de la invasió soviètica de 1968 i, el segon, un collage de noms dels participants –positius i negatius– de la Primavera de Praga i després del seu desenllaç, també guixats en el mur). De la mateixa manera que en les obres de teatre de Havel, el protagonista d'aquests tipogrames és el llenguatge: les seves ambivalències i els abusos dels quals és objecte per part de les autoritats culturals i polítiques comunistes. Les frases fetes i els eslògans polítics organitzen la vida de la gent, s'apropien de les persones, són objectes de culte i de fe. I són la causa de la pèrdua de la identitat, que es convertiria en el tema central de tota l'obra de Havel.

En la seva obra teatral, s'acosta al teatre de l'absurd, un mètode que convé a algú que, com ell, va veure com el règim comunista li impedia estudiar pel simple fet de ser fill d'una família titllada de burgesa. L'absurditat en què vivia l'individu sotmès al poder totalitari deixa pas en el seu teatre a un altre gran tema: la incomunicació, ja sigui entre els amics, com en l'obra Vernissatge, o entre el món dels intel·lectuals i el dels treballadors,(Audiència).

Per Havel, l'intel·lectual no només ha de denunciar els horrors existents, sinó que ha de saber preveure'ls. Ha d'inquietar, provocar la societat amb el seu esperit independent, rebel·lar-se contra qualsevol forma d'opressió i de manipulació. Havel no només ho va escriure, sinó que ho va posar en pràctica amb la redacció de la Carta 77, per la qual cosa va passar quatre anys a la presó. En sortir, Havel va caure en una depressió. Per refer-se'n va escriure Largo desolato, per molts, la seva obra mestra. En aquesta peça teatral, reflexiona sobre la lluita de l'individu per preservar la seva identitat que un poder impersonal vol arrabassar-li. Havel no deixa d'observar-se a si mateix fins al final de la seva vida. La seva última obra de teatre, escrita el 2003 i de la qual aquest mateix any havia fet la versió cinematogràfica, porta per títol La retirada i té com a protagonista un polític a qui ha arribat l'hora d'abandonar el poder.

De la mateixa manera que en el seu teatre, Havel es va situar com a centre de la seva reflexió assagística. A Cartes a Olga, adreçades a la seva dona i escrites a la presó, Havel s'analitza en qualitat de ciutadà a les urpes del totalitarisme. Un cop president del seu país, en llibres com ara Meditacions estivals reflexiona sobre l'exercici del poder no tant des d'un sentit polític com ètic, i analitza, alhora, la societat txeca en la difícil transició des del passat comunista fins a un present i un futur marcat pel capitalisme més desenfrenat i la pèrdua dels valors. Quan va abandonar el poder, Havel va fer balanç en les seves memòries significativament titulades Sigui breu, sisplau, en què, conscient que qui ja no ocupa cap poltrona no té a penes dret a dir res, reflexiona sobre els personatges i les situacions que va viure com a president de la República Txeca.

Amb la poesia, el teatre i l'assaig, Václav Havel ens ha deixat una obra essencial per entendre el decurs del segle XX i la lluita entre l'individu i el poder. Una obra que el situa entre els intel·lectuals europeus més importants de la segona meitat del segle XX.www.monikazgustova.com