Començar un número de trapezi de balanç amb tan mal peu que es fallin consecutivament tres piruetes deu provocar bastant pànic escènic i la sensació que el millor és llançar la tovallola perquè tot plegat no es desmunti encara més. La vergonya a la pista deu ser la pitjor de les humiliacions. Però en aquests moments d'extrema dificultat és quan apareixen els bons artistes, com Jean Christophe Fournier. Amb un increïble aplom, l'artista de rostre impertorbable va aconseguir sobreposar-se a l'adversitat i davant d'unes tres-centes persones va fer la millor actuació que li recordo. Claret Papiol, el Monsieur Loyal que troba rodolins per tot i és un mag de les paraules, no ho podia dir millor: “Non plus ultra.”

El Circ Raluy, el gran defensor del circ tradicional i amb una línia artística ascendent, presenta un espectacle equilibrat, amb músiques ben triades i vestuari renovat. La música en directe de Jaume Vendrell ha guanyat presència i l'espectacle millora. El pallasso Lluís Raluy, Lluïset, funciona molt bé amb les entrades curtes surrealistes; Sandro Roque executa una de les millors entrades còmiques de La ràdio que s'han vist en molts anys, i la seva rèplica, Jerzy Swider, és un personatge meravellosament impopular que va creixent cada dia que passa. Potser la parella Roque-Swider guanyaria encara més si treballés al centre de la pista i no tan arrambada a les cortines. Rosa Raluy presenta un número de barra vertical bastant rodó i les germanes Niedziella i Emily Raluy brillen a la pista amb els equilibris sobre el cable. I encara queda per enumerar el millor de l'espectacle: les noves promeses del circ, Jillian i Kimberley, presenten un huracanat número de meteorits i l'acròbata Duban Nikols ens dóna el millor regal en aquests temps de crisi: senzillament riure.