Publicista ven infantesa

Frédéric Beigbeder va irrompre al món lector amb 13,99 euros, una quasi estafa literària que delatava l'admesa relació de l'autor amb el món de la publicitat. Amb Finestres sobre el món, el francès va aportar a la cosa de la lletra impresa una veu madura, melangiosa, emotiva i encomanadissa. L'autor hauria fet bé d'haver-la recuperat per a aquest nou text, que ven com un intent de recuperar uns records d'infantesa que sembla que s'han mantingut lluny del seu abast.

L'excusa de Beigbeder a l'hora d'emprendre la recuperació de la seva infantesa perduda és senzilla: la policia l'enxampa quan és a punt d'incorporar unes ratlles de cocaïna al seu sistema respiratori i el trasllada a un calabós en què l'autor, desproveït de tot el que constitueix la seva quotidianitat, comença a creure que, com a persona, té ben poca substància. Així, comença a passar revista a la vida que ha menat fins a aquell moment.

El procés de recuperar la infantesa perduda com a mètode d'autoafirmació ho és tot tret de nou, en el camp de la literatura. Associar l'infant que es va ser a la veritable persona que s'ha oblidat que s'és tampoc no resulta una novetat enlluernadora. Per aquest mateix motiu, l'operació exhumadora de Frédéric Beigbeder es demostra fallida: el text no aporta la intensitat necessària que cal quan es vol transmetre, compartir, fer sentir, exposar, deixar nua... l'emoció.

En l'àmbit de la formalitat, l'estructura del llibre –pròleg, epíleg i 43 capítols en 158 pàgines– ajuda a entendre el perquè de la fallida. L'autor no s'endinsa amb ganes en els esdeveniments amb què basteix el seu relat: només els esbossa.

En l'àmbit dels continguts, el conjunt peca de desequilibrat: vista des de fora, la vida de Beigbeder apareix com la d'un nen de casa bona que ha viscut en contacte constant amb la franja alta de la societat francesa.

És segur que, com qualsevol altra persona, l'autor ha estat víctima de les dificultats inherents a la gestió dels sentiments. Se li ha d'admetre que això s'entreveu al relat, però atorga tanta importància a les seves circumstàncies –en detriment de les seves essències– que fa fàcil pensar que ha escrit amb la tinta de la publicitat, no amb la de la veritat.