Captiu de paraules

Sembla una ironia que el darrer llibre de Francesc Garriga (Sabadell, 1932), publicat per Labreu Edicions, es digui Ragtime. Una ironia que lliga, però, amb la seva poètica, que aquí estén de nou els elements marca de la casa, amb una força redoblada.

A diferència del ragtime, estil musical característic per la melodia sincopada, Garriga té un alt control del ritme dels versos. Però alhora, com en la fluctuació del ragtime, els seus poemes basculen entre el lament del passat, de la joventut perduda, dels estralls del temps, i la serenor d'avui, des de la talaia dels anys, i un acarar –a vegades sense romanços– la mort.

Entremig, és clar, aquell sarcasme o cinisme que fa d'amortidor dels moments greus i profunds. Per agafar distància del temps esquinçat –també ragtime–, que ha marxat rabent, i ha fet mal, dissimulat a estones.

Hi ha qui diu que en cada llibre el poeta sabadellenc escriu, en realitat, un sol poema que muda de pell i agafa noves formes. El seu estil inconfusible –des de les mítiques minúscules fins a la llengua senzilla i contundent, el vers depurat– ho atresora. A Ragtime, aquest poema pren un to més proper i vigorós.

També s'accentua el to elegíac, que a algú desavesat o desconnectat de la doble via Garriga (cruesa i cinisme) pot embafar-lo. “sóc fill del que he estimat i ho porto amb mi. / no vull res més”, “potser demà voldré més temps / però això és tot”. Una eterna tensió i contradicció domina els poemes de Garriga, captiu de la desgana i del desig i tothora de les paraules –un dels mots més reiterats en els seus versos– que ha perseguit i trobat, que l'acompanyen o l'abandonen. “no em queda ja cap déu / que sàpiga mentir amb prou dignitat. / em resta el déu de les paraules buides / i els jocs de mans, un déu tronat [...] però, tronat i tot, oh déu, abriga'm”.

Francesc Garriga, autor de poemaris com ara Entre el neguit i el silenci (1959), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000) i Camins de serp (2009), entre d'altres, es mostra en aquest darrer llibre clar, directe i cru, però sense conferir una cosa malagradosa a l'element quotidià, s'imposa la solidesa, l'impacte precís: “m'he despertat un gos covard / que espera la carícia de l'amo / i un llit en casa confortable”.