“Rafael Azcona representa la literatura cinematogràfica. A Itàlia els millors escriptors escrivien per al cinema, però a Espanya, gairebé només hi ha ell.” El director José Luis García Sánchez valora així la importància d'aquest escriptor i guionista, i s'ha posat al capdavant d'un projecte ambiciós i arriscat: adaptar al cinema, amb l'estil dels anys cinquanta, la novel·la d'Azcona Los muertos no se tocan, nene, que forma una trilogia amb El pisito i El cochecito.

El resultat és una pel·lícula coral, amb plans seqüència llargs, doblada –com es feia a l'època– i que vessa humor negre per tots els cantons. Gira al voltant de la mort del besavi d'una família de Logronyo, que congrega al seu voltant família, amics i tota mena de personatges excèntrics. Entre els actors hi ha Sílvia Marsó, Blanca Romero i Mariola Fuentes.

Reivindicar Rafael Azcona en aquests moments és, pel director, “no només oportú, sinó gairebé obligatori”. “Em sento responsable, amb l'edat, que no es conegui prou el cinema espanyol.” Destaca que “l'humor és com un escut per defensar-se dels problemes de la realitat, però per sota l'escut, Azcona era un home molt reflexiu sobre la condició humana, molt proper a les posicions de Kafka. Sempre parla d'homes en soledat, i les seves dificultats per sobreviure”. Va treballar 25 anys amb Azcona, i diu: “M'hauria posat totes les pegues possibles perquè no fes la pel·lícula.” Creu, però, que “li agradaria, i molt”.