Claret Serrahima: “Tot es fa pensant en el turisme i això matarà Barcelona”
L'Arts Santa Mònica rellegeix en una exposició la trajectòria d'un dissenyador gràfic inconformista “Pensar que per dos o tres cracs tot el món del disseny és fantàstic és un error. Confio en els joves”, exclama
El client no sempre té la raó. Sé que el convenceré sense fer-li cap venda de publicista. Jo no l'enganyo
A Ceret, el seu petit paradís, hi té un
hort que conrea amb la mateixa actitud amb què dissenya un cartell. De fet, diu, amb aquest posat de murri que tant el caracteritza, sovint observa la disposició dels enciams, els tomàquets i les cebes i té la sensació que aquell tros de terreny ple d'hortalisses apetitoses es regeix per la mateixa lògica d'un disseny. El seu hort, com els seus cartells, té una raó
de ser interna, segueix un ordre precís i meticulós que s'imposa a la rauxa desbocada del seu instint creatiu, que sense control mai posaria el fre. Al Museu
d'Art Modern de Ceret és on va començar el periple duna exposició retrospectiva que rellegeix la seva trajectòria professional, que és també vital en el seu cas. I de Ceret ha saltat a l'Arts Santa Mònica de Barcelona, en una mostra
ampliada, enfortida, més rica en paradoxes, perquè ell, paradisos a part, només es deu a una ciutat, la seva.
“No sóc un modern”, m'etziba només d'entrada, i em remet a Foix i al seu vers “M'exalta el nou i m'enamora el vell”.
Segurament una de les grans contribucions de Claret Serrahima (Barcelona, 1950) al disseny ha estat conrear una creativitat que no és esclava d'una identitat pròpia. I això molt pocs ho poden dir. “No em considero un gran dissenyador. Un bon dissenyador? Potser sí, però n'hi ha de millors”, assenyala.
Li vaig sentir dir, rient i sense recança, el dia de la presentació de l'exposició a l'Arts Santa Mònica, que s'avergonyeix d'algunes de les coses que ha fet perquè les troba “desencertades”.
Estic content de l'exposició perquè la gent està contenta. Em diuen: “això és fantàstic!” I jo, m'ho miri com m'ho miri, segueixo pensant que no n'hi ha per a tant. No és que me n'avergonyeixi, és que dubto. Dubto molt. Sempre ho he fet. No estic mai segur de res. Però, ep!, faig servir el dubte en positiu, em faria pànic no tenir-ne, de dubtes. El dubte
em fa reflexionar. El que vaig voler dir és que hi ha coses que he fet que no tenen suficient qualitat intel·lectual. Vaja, que a vegades he estat poc rigorós. Et parlo de coses que potser vaig fer fa vint anys. Quan no hi ha rigor, no s'aguanta per enlloc i a mi em fa mal d'ulls. Saps quina és la clau per ser un bon creatiu?
Quina?
El seu nivell cultural i intel·lectual. Una persona amb un nivell intel·lectual alt
està i estarà sempre molt més ben
preparada que un estudiant de quart.
El coneixement és la clau.
L'experiència?
No, jo no et parlo d'experiència. Et parlo del saber. Un dissenyador gràfic, com altres disciplines creatives, ha de tenir una base de coneixement que vagi molt més enllà del visual. Per exemple, ha d'estar bregat en humanitats. I això no sempre es té present; sovint es menysté i llavors passa el que passa, que els dissenyadors fan pastitxos, amb una mica de sort potser fan formes enginyoses que en un moment determinat es posen de moda però que, tard o d'hora, desapareixen. Per entendre'ns: hi ha gent que escriu i hi ha gent que fa literatura. En el món del disseny passa exactament el mateix.
Ha tingut mai por del fracàs?
No sé què vol dir la paraula fracàs. Una persona ambiciosa, que té una meta, que busca la glòria, que vol anar al cel... doncs sí, és clar que té por del fracàs. Jo no he pretès cap d'aquestes coses per fracassar. He fet coses que no s'han entès, com la campanya El català és un desgraciat, però això és una altra història.
...
Del que sí me n'he adonat és que en moltes etapes de la meva vida professional he estat més pendent del contingut que no pas del continent. Vull dir que a vegades m'he oblidat de la forma. He donat prioritat màxima al discurs i la forma ha quedat en un segon pla. Per això vaig crear l'estudi Clase BCN, per rodejar-me de gent que m'ajudés a trobar la perfecció en la forma. Clase BCN ha estat un gran encert. L'edat no perdona en el
món creatiu. Bé, si no és que ets Picasso, Miró o Borges. La creativitat et castiga, com en l'esport d'alt nivell. Amb Clase BCN vaig decidir cedir terreny a les noves generacions. Els dono una llibertat total. Sempre he buscat nous inputs a través de la gent més jove. Crec que si no hagués creat l'estudi hagués desaparegut com a dissenyador. Bé, m'hauria dedicat a dibuixar i a pintar.
És a dir, a vostè el que realment el fa trempar és el concepte d'un disseny, més que no pas culminar-lo en una
forma determinada.
No puc parar de pensar. Penso faci el que faci. Potser penso massa, no ho sé, però és que no ho puc evitar. Al disseny actual li faria falta més reflexió; tot es vol fer tan ràpid que els resultats acostumen a ser d'una frivolitat escandalosa. Per sort, ara estan començant a sortir noves generacions que s'estan rebel·lant contra aquesta manera de veure el món creatiu d'avui. Confio en tota aquesta gent que busca i rebusca les arrels de tot plegat. Hi confio molt, de veritat. Pensar que
per dos o tres cracs el món del disseny
és fantàstic és un error. És com dir
que gràcies a Pedro Almodóvar tot el
cinema espanyol és l'hòstia.
Rebel fins al final?
A mi m'ha agradat sempre anar a la contra. Punxar, punxar i punxar. La
realitat social ha estat la meva principal benzina. I et diria que una de les campanyes que més il·lusió em faria fer ara
mateix seria per al moviment que ha emergit a favor del canvi de sistema. M'agradaria molt col·laborar amb aquest col·lectiu i contribuir a la causa, que espero que no s'aigualeixi.
S'ha barallat molt amb els seus
clients encorbatats?
Crec molt en mi mateix i en el que faig. Amb els meus clients estableixo una relació de metge de capçalera i pacient. L'única diferència és que, en lloc de problemes de salut, jo els he de solucionar problemes de comunicació. Això sí, per fer bé la meva feina necessito bons clients, que no vol dir ni que siguin simpàtics ni que paguin bé, cosa que també agraeixo. “No m'agrada el color groc”, em diuen. “Doncs a mi no m'agrada la seva corbata”, els contesto. “Que no surti ni Catalunya ni caixa en el nom de la nova entitat financera perquè la gent ho confondrà amb una absorció.” “Doncs la nova entitat s'ha de dir Catalunya Caixa per això i allò.” És que el client no sempre té la raó i jo he de saber llegir entre línies. És que no ho faig per a ell. Puc treballar per a un alcalde o per a un president, però els projectes són concebuts per als destinataris! El 80% dels encàrrecs sé que estan aprovats abans de presentar-los. Sé que els convenceré amb unes bones anàlisi i diagnosi i sense fer-los cap venda de publicista. No suporto el màrqueting. Jo no enganyo a ningú. Sap què passa? Que visc molt les feines. M'acabo convertint en un accionista virtual dels meus clients. M'hi implico molt, sóc crític i ells després m'acaben demanant opinió en tota mena de qüestions.
Tots els partits polítics li han fet encàrrecs?
Tots menys el PP i Ciutadans. Molta gent no ho entén, però per mi és normal; em sento molt lliure quan faig la meva feina. No tinc carnet de cap mena i no sóc un seguidor de cap partit.
I, que em consti, només li han censurat una proposta de cartell per a les festes de la Mercè.
Sí, La figa de la Mercè. Era molt divertit perquè jugava amb la figa com a fruita de temporada i, a més, havíem pensat fer tota una gran moguda amb els pastissers de la ciutat. Em van dir que els feien por les feministes, que si es podia malentendre en la versió pessimista de fer figa... Bah!, no valia la pena discutir. No sóc rancorós i sé que no hi ha una única veritat. Potser l'any que ve tornaré a intentar-ho i presentaré de nou la proposta a l'Ajuntament. És que és molt bona.
Està espantat per la crisi?
Gens ni mica. Crec molt en les crisis. El que em preocupa és que no la sabrem aprofitar. Tant de bo servís per canviar el sistema.
Però la cultura...
La cultura ha de vigilar amb l'excés
de subvencions.
No s'ha de protegir d'alguna manera?
Res de protegir-la: el que s'ha de fer és estimular-la. Estimular les noves generacions de creadors i les seves noves propostes. Com? Amb beques i, sobretot, amb intercanvis a l'estranger. Ara bé, subvencionar una obra de teatre de Dagoll Dagom, no; això de cap de les maneres. Subvencionar el que ja fa trenta anys que està en el circuit, no, si us plau. És que jo la subvenció per ajudar la creativitat no me l'ha crec. Però sí ajudar la seva producció si el projecte s'ho val. El creador que diu que necessita diners públics per crear amb tranquil·litat perquè no té ni un duro a la seva butxaca, que es faci funcionari. Les subvencions han d'anar a parar a educació, a formació. Hem d'evitar que l'administració s'apropiï de la cultura. Per cert, jo mai he demanat una subvenció per a mi.
I què n'opina, de les brutals retallades a les institucions culturals catalanes?
Ni el MNAC, ni el Macba, ni el Liceu em fan pena. Que es moriran? No. Una altra cosa molt diferent seria que algú digués que els continguts del Macba han de canviar, que en lloc de fer-hi exposicions d'art ara s'ha de dedicar als esports. Això sí que seria un altre tema i molt greu. Jo també he rebaixat les meves factures en un 20% i un 30%, i el pressupost de les feines ja no el faig jo, me'l fan els meus clients. I què vol dir això, que ho faré pitjor? No, oi? A més, no hem de voler ser el que no som. Barcelona mai ha estat una ciutat de grans exposicions. Ho és Londres, però no Barcelona.
I què és, doncs, Barcelona?
Una ciutat amb una base cultural
increïble i una ciutat amb molta
història cultural.
I una ciutat que es ven com a hipermercat de l'avantguarda i del disseny però que rep milions de turistes fascinats
per la Sagrada Família.
És que el turisme ens està fent molt
mal. I aquí no tenim precisament un
turisme de qualitat. Barcelona és una ciutat dedicada exclusivament al turisme. I l'està matant. Tot es fa pensant en els turistes. Si cal, desfaran Barcelona
i llavors Barcelona s'haurà acabat. I jo, que sóc un barceloní que s'estima
molt la seva ciutat, pateixo.