És sabut que bona part de la burgesia i la intel·lectualitat barcelonines dels tombants dels segles XIX i XX van participar d'aquell esdeveniment audiovisual anomenat cinema. El que ja no ho és tant, de conegut, és que també les classes més baixes i treballadores de l'època van entrar en contacte amb el setè art a mesura que augmentaven, ni que sigui de manera incipient, la seva disponibilitat de gaudir
de més temps d'oci.
Mentre a la Barcelona classista de l'època els sectors benestants van ser els primers que van poder contemplar les imatges del cinematògraf en teatres, cafès o establiments comercials situats prop de la Rambla, la plaça de Catalunya i el passeig del Gràcia; per l'altra banda els barcelonins amb menys recursos econòmics van entrar en contacte amb el cinema, gradualment, primer a la zona del port i posteriorment a l'emergent avinguda del Paral·lel. Aleshores, les projeccions de cine solien compartir cartell amb altres propostes d'oci amb gran acceptació popular com ara el circ, la pantomima o la sarsuela. Però és tant el fervor que va anar gaudint el cinema que es pot arribar a dir que van ser precisament les classes baixes les que van convertir el cinema en l'espectacle més popular de la Barcelona del segle XX.
A grans trets, aquestes i altres aportacions historiogràfiques són a les quals ha arribat a la conclusió la investigadora de la Universitat de Girona Lluïsa Suárez (Blanes, 1967), i que ha plasmat en una tesi doctoral que té pendent publicar, i que en alguns aspectes ja ha anat presentant en congressos i seminaris internacionals i en una fase preliminar recollides a la revista Avenç.
Cinema per a tothom
En la seva recerca, El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel, dirigida pel doctor Àngel Quintana, la investigadora s'ha centrat en un període que s'estén entre 1895 i 1910: des de l'any de les primeres exhibicions fins que el cinema esdevé, no com s'ha dit sovint, tot un espectacle de masses, una forma de lleure consolidada i a l'abast de totes les classes socials. Lluïsa Suárez, entre altres hipòtesis, assenyala que
el desenvolupament del Paral·lel a principis del
segle XX era el reflex del creixement urbanístic i demogràfic sense precedents a a la ciutat. Remarca que aquest fet es produeix arran que les noves masses urbanes van adquirir una més gran visibilitat en un moment en què començaven a disposar
de més temps lliure gràcies a conquestes socials com la reducció de la jornada laboral i el dret del descans setmanal.
En un punt del seu estudi, l'autora apunta també que a la Barcelona de canvi de segle es vivia una profunda escissió social a tots els nivells i que, des del punt de vista de les elits, el Paral·lel –centre de la diversió de les classes baixes i incipient classe mitjana amb la seva oferta de cinema i sarsuela– “representava els pitjors valors d'una nova cultura urbana que es començava a fer visible i que posava en perill la
supremacia cultural que fins llavors havien exercit les classes altes”.
Davant la manca d'estudis concrets sobre aquest tema, Suárez ha hagut de recórrer en bona part a la consulta hemerogràfica, garbellant sobretot a publicacions de l'època com el diari republicà El Diluvio, el conservador Diari de Barcelona o La Publicidad. Remarca que ha estat en pàgines allunyades de la secció de Cultura i Espectacles on ha trobat més informació marginal de les activitats que tenien lloc a les barraques de firaires. Allà, en sales com La Maravilla, impulsades per empresaris pioners com Enric Farrús o Estanislao Bravo, s'hi projectaven notícies d'actualitat, números de circ i màgia o historietes còmiques, com a complement d'altres espectacles de varietés. L'autora afirma que la capital catalana és un cas excepcional a l'Estat i l'aparició del Paral·lel tot un fenomen únic que només es podia produir en aquella Barcelona burgesa i proletària. Qüestiona determinats clixés sobre el cinema dels orígens i posa en dubte alguns dels tòpics historiogràfics sobre Barcelona i el seu ambient cultural a l'època. Així mateix, pretén reivindicar el Paral·lel com a objecte d'estudi històric, atorgant-li la importància que es mereix dins la història de l'espectacle, a més de reivindicar tota una sèrie de formes de diversió que, malgrat l'èxit que gaudien, han estat tradicionalment menystingudes pels historiadors.
Comentaris
Encara recordo de menut, que quan passaves per davant dels estudis d'IFISA, allà al Paral·lel, a vegades t'hi trobaves caw-boys maquillats, fumant-se una cigarreta o cavallers del segle XVIII xerrant. Era força divertit.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.