Al Hollywood de finals de la dècada dels anys vint del segle passat es vivien aires de revolució tecnològica. El cantant de jazz (1927), amb Al Jolson com a protagonista, va marcar un abans i un després. La seva irrupció amb el sonor com a gran estendard de futur, certament, va accelerar l'arribada d'un crepuscle que suposaria la fi del cinema mut. I, en aquella transició, molts intèrprets que no van aconseguir adaptar-se van caure per sempre en l'oblit de la indústria, mentre que, paral·lelament, noves estrelles emergien per lluir en el firmament hollywoodià, ara no tan sols amb el seu rostre sinó també amb la seva veu.

Una de tantes d'aquelles històries és la que recrea The artist, pel·lícula protagonitzada per George Valentin (Jean Dujardin), una vella glòria del mut al qual l'arribada del sonor representa el final de la carrera, i Peppy Miller (Bérénice Béjo), una actriu puixant que s'adapta a la perfecció als nous temps. L'encreuament de les seves vides esdevé l'eix argumental que conforma la que és, sens dubte, la proposta més suggeridora de l'actual cartellera nadalenca. Tot un regal per als amants del bon cinema que, cal tenir-ho present, ve servit en format de versió muda i en blanc i negre. Això, en un panorama dominat per la digitalització dels cinemes, i amb les superproduccions i el 3D que es venen com si fossin la panacea cinematogràfica que ha de marcar el present i el futur.

Malgrat la seva agosarada proposta, The artist s'ha convertit en tot un fenomen, ben rebut tant per la crítica com pel públic, i té tots els números per aparèixer a les principals nominacions dels premis cinematogràfics de l'any. Però, més enllà de ser un exercici d'estil preciosista, pura recreació postmoderna d'un model de cine i un sistema de representació que resulten anacrònics, Michel Hazanavicus –director dels films de l'agent OSS 117, protagonitzades pel mateix Dujardin– té la capacitat de commoure explicant una bona història i captivar el públic amb les seves imatges. Sense parafernàlies.

També, la seva metàfora, estructurada amb grans interpretacions, una potent banda sonora, un acurat joc metalingüístic de cine dins el cine i constants referències cinèfiles –que van de Cantant sota la pluja a El crepuscle dels déus, passant per Ha nascut una estrella–, esdevé poderosa sobretot quan permet fer una lectura del present. La història d'un món, fastuosament submergit en l'excés, que es creia feliç fins que de sobte s'ensorra –personificada en el protagonista masculí, l'entranyable George Valentin, i amb el rerefons del crac del 29– té més d'un paral·lelisme amb la delicada situació que viu la societat. Pel que fa a una possible lectura cinematogràfica, potser se'ns apunta que la vitalitat del futur del cinema no està escrita en els seus orígens...?