El que més molesta del cinema de Ken Loach és la seva autosuficiència. El defensor de les causes perdudes i de l'esquerra més combativa, l'assot de l'imperialisme ideològic i cultural, és en el fons un intolerant. I és que es pot ser intolerant de moltes maneres, sobretot en el territori del cinema. Per exemple, lluint unes formes tancades que no deixen lloc al pensament de l'espectador, que li imposen un punt de vista absolutament vinculat, per si això fos poc, amb les estètiques més ràncies i conservadores. A Route Irish, continuant amb el seu rol de redemptor d'un món que només ell sembla conèixer a fons, Loach entra a sac en la guerra de l'Iraq i assenta càtedra. Però, com totes les lliçons magistrals, la seva ja la coneixem: tot va ser un engany per defensar un statu quo econòmic. Això ja ho sabem, Ken, ja ho sabem. I aquest és el problema. Que quan Loach vol renovar el seu repertori és per oferir-nos un thriller que només canvia el dramatis personae, que és exactament igual o pitjor que qualsevol thriller de sèrie B que els fans del realitzador –no es mereix que li diguem cineasta– rebutjarien si tractés un tema menys compromès. I allò de sempre: el fet que el protagonista sigui un paio que va ser a l'Iraq i ara s'adona (ara!) que tot va ser una estafa, redimeix la pel·lícula? Encara que les formes del relat siguin tan matusseres com les de qualsevol altre producte semblant de Hollywood? Perquè aquest és el punt més sagnant dels darrers films de Loach, incloent-hi aquest: el rei dels progres és incapaç de renovar el seu estil perquè arribi a ser tan complex com els temes que vol tractar. I el seu cinema és autoritari.