L'intercanvi de papers és un motiu clàssic del relat nord-americà des d'El príncep i el captaire, de Mark Twain. És lògic que una societat nascuda a l'ombra del mite de la igualtat d'oportunitats es plantegi sovint la pregunta clau: per què no puc ser com el meu veí? Doncs bé, aquest tema, que ha portat la comèdia de Hollywood a fer-ne múltiples variacions (des de Chaplin fins a Jerry Lewis, passant per Blake Edwards), és també el d'El cambiazo, on un sacrificat pare de família i el seu amic tronera s'intercanvien les seves vides en una nit de farra i màgia. Tot això dins del marc de la comèdia gamberra, és a dir, amb una bona dosi d'escatologia i mala bava que, malauradament, s'esvaeix de mica en mica fins a quedar totalment diluïda.

Dos elements destaquen en aquest poti-poti tan irregular com simpàtic. Un és el tractament del cos dels actors i la seva percepció per part de l'espectador, ja que es tracta que dos actors tan carismàtics com Ryan Reynolds i Jason Bateman no només es prestin a canviar d'identitat, sinó també de cara. L'audiència veu cossos diferents allà on els personatges secundaris, les dones o els amics segueixen veient el mateix. David Dobkin (director de l'apreciables De boda en boda) juga hàbilment amb aquesta situació i fa uns quants comentaris sarcàstics sobre la qüestió de l'aparença i la seva relació amb el comportament. En segon lloc, resulta que el canvi provoca transformacions no precisament previsibles a la vida dels dos amics, la qual cosa també posa en dubte la qüestió dels rols socials que a vegades assumim sense pensar. Tot acaba massa civilitzadament, però alguns interrogants inquietants queden en l'aire.