Optimisme poètic
El prestigiós realitzador finès Aki Kaurismäki parla sobre la immigració a la seva última pel·lícula ‘El Havre', guanyadora del premi de la crítica al Festival de Canes
“Per assegurar-me que la pel·lícula tingués ‘happy end', n'hi vaig posar dos”
A més de ser un clàssic en vida i el director finès més conegut, Aki Kaurismäki és tot un personatge en si mateix. A l'últim Festival de Sant Sebastià va presentar la seva última pel·lícula El Havre –guanyadora del premi Fipresci de la crítica internacional a Canes– i va atendre la premsa en una terrassa per poder encadenar una cigarreta rere altra, mentre es prenia tot sol una ampolla de vi blanc.
El Havre és una faula social i humanista sobre el drama de la immigració narrada amb el seu personal sentit de l'humor, en què l'actor André Wilms reprèn el paper del Marcel Marx –“un mateix ha de decidir si el nom és un homenatge a Karl o a Groucho”– de La vida de Bohemia: en aquest cas, el personatge coneix un jove africà sense papers a qui ajuda. Segons el cineasta, la pel·lícula vol ser “la primera entrega d'una trilogia que s'ambienti en diferents ciutats. Les següents vull que siguin Hamburg i Vigo; en aquesta rodaré El barber de Vigo, de la qual només sé que serà una història d'amor entre dos joves i que hi haurà una família de pescadors”.
Els homenatges
Rodada en francès i amb actors francesos –“m'agrada el cinema francès”–, El Havre mostra influències del realisme poètic de René Clair o Marcel Carné, i també evoca la nouvelle vague a partir de la presència, en un petit paper, de l'emblemàtic Jean-Pierre Léaud. Segons Kaurismäki, “amb les meves pel·lícules em dedico a torturar el públic i el meu equip i miro de divertir-me a mi mateix, així que hi introdueixo aquestes referències. Però mai copio, són homenatges. La presència de Léaud és la resposta que em faig a la pregunta sobre què hauria passat al cap dels anys amb l'Antoine Doinel de Los cuatrocientos golpes, que allà tenia tretze anys, com el nen d'El Havre”.
Tot i la duresa potencial del tema que aborda el film, aquest resulta ser dels més positius i lluminosos del seu director, que assegura que “a mesura que em torno més pessimista faig pel·lícules més optimistes”. En aquest sentit, i sobre el desenllaç d'El Havre –“hi ha una picada d'ullet òbvia a Casablanca, però em pensava que ningú se n'adonaria”– Kaurismäki diu que va tenir com a referent el Miracle a Milà de Vittorio de Sica, i que “per assegurar-me que hi hagués un happy end n'hi vaig posar dos. En la propera n'hi posaré tres”.
Malgrat l'increment del contingut social de la pel·lícula, en aquesta s'hi reconeix plenament l'estil intransferible de Kaurismäki, des de la utilització de la música –“és el més difícil de muntar: tot el sentit pot variar en funció de si poses de fons un tango o un rock and roll”– al particular sentit cromàtic –“jo trio l'enquadrament i el meu director de fotografia, que és daltònic i amb qui fa més de trenta anys que hi treballo, és totalment lliure a l'hora de triar els colors”. El finès afirma que “faig servir el meu estil perquè és l'únic que tinc, això ho vaig aprendre de Jean-Pierre Melville; si perds l'estil estàs perdut. Tot el que cal tenir per tenir un estil són ulls i ritme”.
Fidel al seu caràcter iconoclasta, sobre la possibilitat que El Havre sigui nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa assegura que “l'Oscar m'importa una merda, no m'agraden gens els festivals competitius, les pel·lícules no són cavalls de curses. Les meves pel·lícules concursen perquè jo també en sóc el productor, i al productor li interessa. Però els primers deu anys de la meva carrera no vaig portar cap pel·lícula meva a concurs, i no ho tornaré a fer: ja he aconseguit tot el que volia, prou per comprar menjar per als meus gossos. L'última feina honesta que vaig tenir va ser rentant plats en un hotel d'Estocolm”.
I Kaurismäki, ja encès, continua donant via a l'esperit provocador quan diu que “el cinema no està mort, és Hollywood que va morir l'any 1962, quan Raoul Walsh va fer la seva última pel·lícula. Els directors nord-americans d'abans havien viscut guerres i eren gent seriosa. Els d'ara només mengen hamburgueses. Jo segueixo veient pel·lícules però vaig cap enrere; aviat arribaré als Lumière”.