Perspectives d'any nou

La tradició, o la mandra de pensar en res de diferent, marca que en aquests dies es faci un repàs del més destacat de l'any, balanç que en música té menys sentit perquè l'activitat s'organitza per temporades i no per anys naturals. La qual cosa no vol dir que no sigui oportú fer una mica de prospecció sobre el que ens espera aquest 2012, molts elements del qual neixen en decisions preses el 2011. Per exemple, els canvis en les altes instàncies de les dues sales de concert principals de Barcelona, L'Auditori i el Palau de la Música Catalana.

Justament, aquesta segona institució ha culminat l'esperada simplificació administrativa amb la posada en marxa, l'1 de gener, de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana que concentra tots els afers relacionats amb l'edifici de Domènech i Montaner. Eficiència i estalvi són objectius lloables, però cal no oblidar que la complexa xarxa institucional de l'era Millet no va ser la causa del desfalc –en veurem el judici el 2012?–, sinó una de les eines emprades per cobrir el rastre dels seus tripijocs.

Dit d'una altra manera, el que va fallar no va ser només l'estructura, sinó sobretot les persones que en formaven part i que, de forma irresponsable, no van exercir les tasques de control que els corresponia. És d'esperar que cadascú aprengui dels errors, perquè no és descabellat imaginar que en el nou patronat de la fundació hi hagi cares repetides. Un parell de dubtes: per què dos dels representants de l'Orfeó han de ser aprovats pels mecenes? I, encara que només tinguin tres membres, hi ha mecanismes previstos per si les administracions públiques, que tenen dret de veto en qüestions clau, no es posen d'acord entre elles?

Les administracions també s'han de posar d'acord en la reorganització de L'Auditori, un dels objectius del nou director general, tot assumint la dificultat d'assimilar ens de titularitat diversa com els que conflueixen a l'edifici del carrer Lepant. Per descomptat, la millora organitzativa no ha de ser un objectiu en sí mateix, sinó una via per reforçar i facilitar l'activitat artística, que en les dues cases s'haurà d'adaptar per força a les negres perspectives econòmiques de l'any.

Les retallades públiques continuaran i costa veure que aquest descens es pugui compensar amb les aportacions privades, també afectades per la crisi: només cal fer una mirada als Estats Units per veure com moltes orquestres i companyies d'òpera han de baixar la persiana o adoptar mesures quasi tan dràstiques. Es torna a parlar d'una nova llei de mecenatge, però mentre arriba, potser millor potenciem el talent local i ens convertim més en creadors de dinàmiques pròpies que en importadors de bolos, perquè es pot sortir al mapa gastant molts diners o sent molt bons.

La qualitat artística hauria de ser l'última línia vermella que mai no s'hauria de travessar, però sembla que el Liceu hi està ben a prop si fem cas de la rumorologia creixent: cancel·lació de representacions i/o títols de la temporada en curs (la programació familiar ja ha rebut la destral) i fins i tot, més acomiadaments (millor dir les coses pel seu nom que no fer servir els manipuladors termes en boga), són algunes de les mesures que suren sobre el coliseu de la Rambla.

Retallar despeses i augmentar ingressos és el mantra de la nostra època, però què passa quan el primer es fa de forma que impossibilita el segon? I si el Liceu no pogués combinar obres de risc amb títols segurs, com complirà la seva tasca de teatre públic? Les retallades poden treure greix sobrer, però també destruir iniciatives que han trigat anys a consolidar-se i que costarà molt de refer. No prenguem mal. I bon any.