Fins i tot a Olot, molts dels que la van conèixer o que en van ser alumnes a l'acadèmia de música on fa fer classes fins al final de la seva vida, encara se sorprenen quan algú els parla de l'‘obra poètica' de Concepció Carreras Pau (Olot, 1893-1961). Per la majoria, la seva activitat literària es limitava a algun poema esporàdic, una mena de llicència ociosa entre classe i classe, sense realment ambició. “Això no pot ser”, es va dir Carme Ramilo, que havia descobert la poeta gràcies a una assignatura sobre literatura i paisatge que impartia a la Universitat de Girona la professora Margarida Casacuberta, que va animar-la a aprofundir en una autora enterrada als prestatges polsosos de les biblioteques locals. Carme Ramilo (Campdevànol, 1971), actualment professora d'institut a Lliçà de Vall, va proposar-se des d'aleshores treure de l'oblit una escriptora que no dubta a situar, dins el cànon de la literatura catalana, al costat d'altres autores reconegudes com ara Rosa Leveroni, Clementina Arderiu o Mercè Devesa, encara que algunes d'elles també hagin hagut de passar pel purgatori, eclipsades pel reconeixement dels seus marits (Arderiu, a l'ombra de Carles Riba; Devesa, darrere de Josep M. de Sagarra). A Concepció Carreras, que va morir soltera ara fa cinquanta anys, li ha calgut esperar força més perquè la seva poesia, fins ara només accessible de manera molt dispersa en diaris i revistes dels anys vint i trenta i en els tres volums de poesia que va publicar en vida, a principis de la dècada dels cinquanta i avui ja introbables, fos finalment reconeguda, gràcies al treball d'investigació de la filòloga Carme Ramilo, que ara ha recuperat, dins la Biblioteca de la Fundació Valvi de Curbet Edicions, tota la seva obra poètica en el volum Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula.

Des del mateix títol, l'antòloga ha volgut reivindicar la “qualitat extraordinària” de l'escriptora, en qui ha descobert, afirma amb rotunditat, “una veu sublim”, sobretot quan aborda els conflictes amorosos, a vegades amb un despullament i una duresa sorprenents en una autora profundament arrelada en el regionalisme conservador, com en algun poema en què clama venjança per un desengany sentimental invocant la fúria d'un llop. Tot i que aquests són els versos on la vena literària de Carreras es desplega amb més força i personalitat, el volum permet resseguir tots els grans temes que va tractar l'escriptora en la seva obra: a més de l'amor –i el desamor–, el misticisme, les escenes quotidianes, les estacions de l'any, la mort, la natura i el pas del temps. De fet, Ramilo ha preferit organitzar el material per seccions temàtiques més que no pas per ordre cronològic, tot i que aclareix que és sobretot arran del seu tercer llibre publicat en vida, De l'amor i de la desamor (1954), que es detecta clarament l'esclat d'“un procés de maduració tant en la veu poètica com en la seva experiència personal”. La gran fissura que determina aquesta evolució és la separació de l'home de qui s'havia enamorat, una relació que els seus pares mai no van aprovar i que va acabar en una dolorosa ruptura que cap dels dos amants, de fet, no oblidaria mai: molts anys després, morta ja la poeta, un fill d'aquell antic amor es va presentar a la casa dels Carrera a Olot per obtenir informació d'aquella dona de qui el seu pare els havia parlat sempre amb enyorança. “A partir d'aquell desengany, i de la mort posterior, en pocs dies de diferència, de dues de les seves germanes més estimades, hi ha una transformació brutal: s'endureix, els seus versos es tenyeixen de pessimisme”, constata Ramilo, que ha comptat amb el suport inestimable, durant la seva recerca, dels arxius personals que conserven les nebodes de la poeta, Elvira i Roser Carreras.