Mecànic

Concebuda i nascuda com a pel·lícula de culte, res no s'ha deixat a l'atzar a Drive. El seu responsable, el danès Nicolas Winding Refn, fa gairebé quinze anys que es va fent un lloc entre els directors de thrillers estilitzats, una tasca que va començar amb l'amanerada saga Pusher. I aquest afany l'ha portat a desenvolupar unes formes que juguen amb el cinema policíac de Hollywood com un DJ amb els seus plats: ara un tros d'aquest tema, ara un fragment de l'altre. No hi ha dubte que el seu és tot un art, però de vegades es veu massa l'erudició i molt poc la personalitat, i això és el que em passa amb Drive, se li veuen tant les costures i les intencions que tota la brillantor resulta artificiosa.

Winding Refn s'inspira en clàssics dels setanta i vuitanta, com Driver (1979), de Walter Hill, per elaborar un artefacte que funciona molt bé en la seva descripció d'un personatge solitari, un stunt driver que en les seves estones lliures fa feines no gaire legals. Inspirant-se en Jean-Pierre Melville, Budd Boetticher o Anthony Mann, Drive vol reflexionar sobre la violència, però la seva voluntat es queda a la superfície. La resta, resulta previsible i mecànica. Llavors t'has de deixar dur per la música de les imatges i els ambients ombrívols i metàl·lics, per gaudir d'una altra volta de rosca a l'esquelet del thriller contemporani, aquí ja reduït a uns quants ossos dispersos.