Reportatge / Xavier Serrahima

Ara que el Partit Popular ha assolit una més que folgada majoria absoluta a l'Estat espanyol, res més adient que rememorar els esgarrifosos estralls que la repressió franquista causà fa setanta anys entre les forces d'esquerra. Contra la voluntat declarada de desmemòria històrica, res més aconsellable que tenir sempre ben present la tan assenyada recomanació de George Santayana: “Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo.”

Amb major raó quan existeix un moviment de revisionisme històric que –recuperant sense vergonya una de les més indignes fal·làcies del franquisme– pretén, tan acríticament, tendenciosa com ignominiosa, capgirar la realitat, transformant els republicans en els instigadors de la Guerra Civil, acusant-los paradoxalment d'haver conculcat l'ordre constitucional vigent per accedir al govern de la Segona República. Cometent la inadmissible indecència de transformar els defensors de la legalitat en rebels; els rebels, en salvadors; les víctimes, en botxins; els botxins, en víctimes.

No pot ésser, doncs, més oportú L'holocaust espanyol de Paul Preston. Una obra extensíssima (912 pàgines) que d'entrada imposa, quan no intimida –de la mateixa manera que succeïa amb un altre document històric excepcional publicat per la mateixa editorial, La Generalitat de Josep Irla i l'exili polític català–, però que atrau amb una força irresistible tan aviat com et submergeixes en la seva lectura.

Com succeïa amb l'obra de Mercè Morales, aquest complet estudi sobre l'inextingible maregassa de violència i barbàrie que assolà l'Estat espanyol des de l'esclat de la Guerra Civil és tan exhaustiu com exemplar, de manera que establirà sens dubte un abans i un després sobre aquesta matèria. La pacient i costosíssima tasca de recol·lecció de dades contrastades que ha dut a terme l'historiador anglès al llarg de quasi vint anys converteix aquesta obra en una eina de consulta i de referència ineludible sobre la magnitud de la tragèdia que suposà l'enfrontament fratricida entre les dues espanyes machadianes.

Aquestes dues Espanyes caïnites que no representaven tant l'esquerra i la dreta, sinó, sobretot, la força de la raó i la raó de la força: la democràcia i el totalitarisme. Per més que quatre nostàlgics caducs s'obcequin a voler fer-nos-ho creure, el franquisme no era –o no era tan sols– un moviment polític conservador, sinó ultraconservador. En definitiva, un representant més de les macabres i intolerants ideologies que devastaren Europa el segle passat.

En aquest sentit, una de les grans virtuts del llibre de Preston és que procura restablir la veritat dels fets, retornant a la història allò que pertany a la història. I fer-ho amb uns criteris metodològics impecables i rigorosos, basant-se estrictament en les xifres més actuals i documentalment constatades, mostrant-se tan cautelós com és possible: “El nombre més fiable [...] pel que fa a les víctimes dels militars sublevats i els seus partidaris és de 130.199, però és improbable que estigui per sota de 150.000, i encara podria ser més elevat.”

Dades de caràcter irrebatible, recaptades per tot el territori peninsular, província a província, ciutat a ciutat, que anirà desgranant pàgina a pàgina, amb una voluntat exhaustiva que no pot allunyar-se més de l'academicisme asèptic o indiferent. Ans al contrari, els seus dots com a narrador són tan notables que, ben sovint, alguns dels horrors que relata provoquen un desassossec tan incomportable, un xoc emocional tan intensament inassumible, que et força a deixar la lectura una estona. Tan insofrible i inhumà és el que explica que t'esgarrifes en saber que el prestigiós historiador declarà en una entrevista amb Michael Euade –publicada en català a Presència– que “el material més espantós no hi surt, perquè és immensament horrible”. Confessió que, combinada amb la idea, expressada en la mateixa entrevista, que “fora d'Espanya Franco té una sorprenent bona premsa com a dictador benvolent”, justifica amb escreix que cregués no tan sols necessari, sinó absolutament imprescindible, redactar aquesta obra monumental.

Consideració de deure cívic que, segurament, ens permet entendre –tot i que no excusar– per quina raó Preston no aconsegueix sempre el grau d'objectivitat ni de fredor analítica que fóra desitjable, sinó que permet que la seva ideologia en ocasions esdevingui més patent que no convindria. I ho fa des del paràgraf inicial, quan explica la sanguinària execució de sis dels seus jornalers a l'atzar per part d'un terratinent de Salamanca un dels primers dies de la rebel·lió, i no pas alguna altra barbàrie similar comesa per descontrolats a casa nostra en les mateixes dates.

Una decisió amb la qual té molt a veure el fet que entén que cal restaurar la veritat històrica i remarcar especialment que les dues menes de repressió a la rereguarda foren “molt diferents tant quantitativament com qualitativament”, car es produí “des de baix a la zona republicana, i des de dalt a la zona rebel”. Mentre els uns defensaven la legalitat vigent i procuraven per tots els mitjans mantenir l'ordre i evitar accions dels incontrolats –“En el període de domini anarquista la Generalitat va fer tot el possible per salvar vides”–, els altres no tan sols l'atacaven, sinó que preconitzaven la violència més acarnissada i sanguinària contra els seus rivals –“Se tendrá en cuenta que la acción será en extremo violenta, para reducir lo antes posible al enemigo”; “Aquél que no está con nosotros está contra nosotros, y como enemigo será tratado. [...] el movimiento triunfante será inoxerable”; “Els cadàvers se solien deixar on havien caigut, com a part de l'estratègia de terror”.

Malgrat que no sigui capaç d'ésser del tot imparcial –la qual cosa pràcticament no ha aconseguit ningú que hagi tractat de la Guerra Civil–, sí que pren cura a exposar i denunciar amb la mateixa contundència la inexcusable crueltat amb què actuaren ambdós bàndols, car “la missió de l'historiador rau a cercar la veritat, independentment dels sentiments que els seus treballs puguin provocar”.

Probablement és aquesta raó que el duu a referir-se amb tant de detall als fets de la matança de Paracuellos, proposant-se d'escatir, fins a les darreres conseqüències, les responsabilitats que se'n deriven. Anàlisi que posa en evidència el malaurat aprenentatge que havien obtingut Santiago Carrillo i els seus companys de les més inhumanes tàctiques estalinistes.

El monumental llibre de Paul Preston –tan apassionant que gairebé es podria llegir com si d'una novel·la es tractés, tot i la seva exhaustivitat– esdevé no tan sols un magnífic intent de recobrar la memòria històrica, sinó que situa la figura de Franco en proporció amb altres monstres megalòmans totalitaris com Hitler, Mussolini i Stalin. Un Stalin que, pel que al seu violent totalitarisme es refereix, res té a envejar a la resta de sanguinaris dictadors.

Ho podem constatar –canviant “estalinisme” per “franquisme”, i “feixisme” per “conspiració judeomaçònica i bolxevic”– amb una reflexió de Vassili Grossman, recollida per Antony Beevor en un llibre que, tant per la seva cruesa com per la seva veracitat, podríem equiparar amb el que analitzem, Stalingrad: “Qualsevol que sigui l'opinió que ens mereixi l'estalinisme, hi ha pocs dubtes que la seva preparació ideològica, mitjançant alternatives manipulades amb deliberació, proporcionava arguments implacablement efectius per a una guerra total. Totes les persones conscients havien d'acceptar que el feixisme era dolent i havia de ser destruït de totes maneres.”

En síntesi, L'holocaust espanyol és una obra més que recomanable, que ofereix raons més que fonamentades per reclamar un exercici de memòria històrica que permeti restituir l'imprescindible equilibri entre vencedors i vençuts, per tal que les víctimes –totes– puguin descansar, per fi, en pau.

Una qüestió que esdevé encara més ineludible quan els vots del partit que governa l'Estat eviten que es retiri el títol de batlle honorari de la ciutat de València a Franco o quan a un dels néts del dictador no se li acut res millor que afirmar: “El meu avi no signà cap sentència de mort. [...] Ell el que signava eren els indults, no les sentències de mort. Les sentències no les executà ell, les executà la justícia.”

Quina justícia, podríem demanar-nos: la que provenia de “la gracia de Dios”? O, pitjor, la que imposava el “bando de guerra” franquista de 18 de juliol del 1938? O el de Queipo de Llano? Aquell que establia: “Quan a qualsevol localitat es comprovin actes de crueltat contra persones, seran passades per les armes, sense formació de causa, les directives de les organitzacions marxistes o comunistes  que al poble existeixin, i en cas de no trobar tals directius, seran executats un nombre igual d'afiliats arbitràriament escollits”?

Bando que en cap cas tenia caràcter retòric: “La ficció que defensar la República constituïa un delicte de rebel·lió militar va servir de base a tots els consells de guerra sumaris. Algunes de les persones que s'hi jutjaven eren culpables de crims genuïns. Moltes altres, l'únic crim que havien comès era, senzillament, no haver donat suport al cop. A la majoria els condemnaven perquè se suposava que eren culpables, sense que en calgués cap prova. Un cas típic on el veredicte de culpable es va justificar perquè «si bien se ignora su intervención directa en saqueos, robos, detenciones y asesinatos, es de suponer que haya tomado parte en tales hechos por sus convicciones»”.