El codi Cooper

Glenn Cooper va fer fortuna en el món dels best sellers amb La biblioteca dels morts, un thriller força interessant en què es combinen les peripècies contemporànies de l'agent de l'FBI Will Piper amb fets imaginaris que van tenir lloc en una abadia de la britànica illa de Wight segles enrere.

El segon lliurament de la saga, El llibre de les ànimes, manté els ingredients principals: quan una cosa funciona, surt més a compte no tocar-la gaire. Amb tot, la nova proposta altera els percentatges d'incidència i la part històrica de la trama guanya pes en detriment de la que té lloc en l'actualitat. L'alteració només la percebran els que hagin llegit la primera de les aventures de l'agent Will Piper i potser no estaran d'acord amb la decisió de l'autor: la primera novel·la té més tremp que no pas la segona.

Dit això, El llibre de les ànimes apareix com un thriller que segueix les petjades de la conegudíssima El codi Da Vinci. Els que van passar una bona estona seguint la gimcana a què Dan Brown va sotmetre els seus protagonistes accediran a una versió que es presenta, en comparació, reduïda i casolana, però tallada pel mateix patró.

L'arrencada de l'acció no és gaire original: Piper rep una petició d'un moribund que, un cop acceptada, l'obliga a revisitar el seu passat immediat i a posar en joc les habilitats que va adquirir mentre era un agent en actiu de l'FBI.

La novel·la relliga trames diferents, que afecten el protagonista, la seva família, la biblioteca de Vectis –el conjunt de llibres misteriosos en què Cooper basa la seva proposta narrativa–, els agents que el persegueixen, els polítics que els atien i, necessàriament en un thriller, un reguitzell de víctimes col·laterals. Com a ingredients extra, les aparicions, com a estrelles convidades, del profeta Nostradamus, el teòleg reformista Joan Calví i l'escriptor anglès William Shakespeare.

Tot plegat fa d'El llibre de les ànimes un eficient passapàgines: és tot el que cal demanar a un best seller orientat cap als consumidors d'una lectura ràpida que, en aquest cas, no es veu gaire entorpida per la traducció: hi ha un índex baixíssim d'errades i incoherències, molt per sota de l'estàndard actual.