art
istades
Els rostres de la veritat
Tenen en comú la portada vermella i que han estat escrits pels fins ara dos comissaris del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia: Valentín Roma, que ho va ser el 2009, i David G. Torres, el 2011. Són dos assajos que coincideixen aquests dies en els prestatges de les llibreries corresponents de les novetats d'assajos d'art, i tots dos, malgrat tenir intencions molt diferents, especulen sobre la naturalesa de l'art i sobre com els creadors s'enfronten a l'obra i els espectadors del segle XXI es confronten a l'art.
Roma ha optat amb Rostros (Periférica) per un assaig fronterer, entre l'autobiografia literària i el tractat d'estètica, a partir dels milers de rostres de la història de l'art i dels mass media que han impactat l'autor d'una manera o una altra. En canvi, Torres, a No más mentiras (Trama / Fundación Arte y Derecho), construeix una petita narració de com la recerca de la veritat ha esdevingut un fil conductor a les arts contemporànies. Dos assajos transversals que val la pena comentar.
Rostres per fabular
Rostros és el primer llibre de Valentín Roma, i en ell el professor d'estètica ripolletenc ha construït un relat gairebé personal que engloba gèneres diferents, des de l'assaig fins a la narració, passant per la fórmula, sempre atractiva, dels llistats. Sembla que durant l'escriptura del llibre Roma va tenir davant un collage de rostres, alguns d'absolutament icònics, altres de més desconeguts i ocults, que van inspirar-lo. Què poden tenir en comú el rostre de la Magdalena desmaiada de Guido Cagnacci, màxim exponent de l'erotisme pictòric del segle XVII, i el rostre de Terminator, amb mitja cara de titani al descobert? O la cara extàtica de la santa Teresa de Bernini amb el rostre desdibuixat de l'autoretrat amb calavera de Robert Mappelthorpe, que se sabia a prop de la mort?
Valentín Roma alterna en el llibre les seves disquisicions sobre l'art i la creació amb llistes de rostres que configuren l'estètica contemporània. Amb un llenguatge acurat, concís i a la vegada dens, l'autor no deixa de reflexionar en diversos fragments, aparentment inconnexos però no tant, sobre l'essència veritable de l'art i la creació, que es pot resumir en una esplèndida cita de Juan Carlos Onetti: “Sempre sobreviurà en algun lloc de la terra un home distret que dediqui més hores al somni que a dormir o a la feina i que no tingui altre remei per no perir que inventar i explicar històries. També estem segurs que aquest hipotètic i futur antisocial trobarà un públic afectat pel mateix verí, que es reunirà per envoltar-lo i escoltar-lo mentir.”
Bartleby i la veritat
A Rostros, Valentín Roma es refereix també a un dels trastorns més significatius de la cultura contemporània, la síndrome de Bartleby, que no ha de ser per força maligna ni destructora, ans al contrari. Els afectats per aquesta síndrome emulen el protagonista de la novel·la de Herman Melville Bartleby, l'escrivent, que cada cop que el seu cap li demana que faci una feina, ell respon inexorablement: “I would prefer no to” (‘Preferiria no fer-ho'). No és estrany que la frase de Bartleby s'hagi posat de moda darrerament fins i tot en els lemes de les samarretes, ja que respon a una actitud nihilista i negativista que impregna una bona part de la creació contemporània. D'aquesta cultura del no (un dels pocs camins de resistència possibles) en parla també a bastament David G. Torres en el seu assaig No más mentiras. Sobre algunos relatos de verdad en arte (y en literatura, cine y teatro).
L'autor, codirector i confundador de la revista A*Desk, parteix de dues accions de l'artista Chris Burden: d'una banda la cèlebre performance del 1971 en la qual l'artista va fer que un amic li disparés un tret en un braç a porta tancada (acció absolutament real, encara que només certificada per una fotografia en què l'artista, amb cara de dolor, mostra el seu braç ferit); i de l'altra, quan l'artista es va comprar un gran camió el 1977 amb la intenció fracassada de convertir-lo en un projecte artístic ambulant. Com que el projecte no va arribar a bon port, Burden va optar per explicar-ho en un vídeo. Un argument suficient per convertir un projecte en una obra d'art.
Aquesta ànsia de veritat i realitat de molts artistes contemporanis és el nexe conductor dels nombrosos exemples que apareixen en l'assaig de David G. Torres. El Dogma de Lars Von Trier, l'actitud de Marcel Duchamp de convertir la seva vida inactiva –només interrompuda pel joc d'escacs– en una mena de peça artística total, o actituds com la de la crítica d'art francesa Catherine Millet d'explicar pública i impúdicament la seva promiscua vida sexual, són mostres d'aquest desig per la veritat present en bona part de les pràctiques artístiques més radicals de la contemporaneïtat.
