La llengua que punxa

Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) escriu a mà i amb ploma, perquè el reg de la tinta, diu, s'avé millor amb el ritme del seu cos, que defineix de lent i insegur, i la temptació permanent de l'error, però quan fa el pas de traslladar l'esborrany a l'ordinador, continua barallant-se amb la llengua, restituint a vegades al text les paraules suprimides, fins i tot algunes de violentament ratllades, convençut que escriure és una lluita de contacte, de passar la rella pels llocs comuns i els estereotips, “l'estat pitjor de qualsevol llengua, l'estat necròtic”, per tornar a escantonar-la i esmolar-la, per “carregar-la de tensió i energia i treure arestes d'una massa estovada i molla”. Aquest escriptor mallorquí nascut al País Valencià que afirma amb orgull el seu parlar salat i el gust sensual per “les músiques dialectals”, va fer ahir, convidat per la Universitat de Girona (UdG) dins el cicle de conferències La llengua, avui: reptes i propostes actuals, una fervorosa defensa de l'exuberància de l'escriptura, amb més motiu, va argüir, quan es treballa “amb una llengua morta viva” a la qual, “a pesar de [Mariano] Rajoy, [Jaume] Matas i tota aquesta colla d'ignorants”, augura una llarga duració. Mesquida va convenir que “estem sota els efectes d'una infecció d'insensibilitat” respecte de la salut de la llengua, però va advertir que “no som innocents de les nostres malalties”, en referència al mal ús que els mateixos catalanoparlants en fan sovint. Afrontat a un material així de fràgil, es creu en el deure de “fer un sobreesforç”, aplicant-se a “buscar una excel·lència que doni a la llengua la consistència d'un diamant que ningú no pugui trencar”.

Aquesta és l'exigència amb què ha treballat, els últims quatre anys, en el seu nou llibre, Llefre de tu, que ha acabat de corregir aquest mateix Nadal i que publicarà pròximament Club Editor. “És tot ell una mena de taxidèrmia de l'absència, a partir d'un home que invoca la dona que estima”, va explicar Mesquida, que va aclarir que el llefre del títol, que cap dels filòlegs presents ahir a la Sala de Graus no va saber definir quan l'escriptor, entremaliat, va demanar-los pel seu significat, prové de la plana de Vic i conté el doble sentit de golut i llefiscós, ben a propòsit, va proclamar entusiasmat amb la troballa, per al to que ha imprès al seu nou llibre, que va admetre que serà “molt minoritari i gens comercial”. Com les darreres obres de Mesquida, lliures i inclassificables com Els detalls del món o Acrollam, Llefre de tu no és ni novel·la, ni assaig, ni poesia, sinó una escriptura que sembla fang treballat amb els dits i que respon sempre a la voluntat que “la llengua tingui intenció poètica, que sigui altament condensada”. Citant Paul Valéry, un dels seus principals mestres, va subscriure que, en literatura, més important que el dir és el fer, perquè l'autor, va opinar, “és un constructor de formes verbals” a través de les quals procura “electrificar un parell de connexions nervioses dels lectors”. Mesquida, que va aconseguir ficar-se el públic a la butxaca, va explicar que havia volgut titular la seva xerrada Dóna'm la llengua, “així, com si ens la donéssim els uns als altres, religiosament, per no anar a l'infern”.