A Edgar Allan Poe se l'identifica amb un posat romàntic, de gravat. Com si l'aire decadent, fos, tètric, hagi de lluir una foscor angoixant, que pesa sobre la il·luminació. La trama, tan ben cosida en els seus contes, s'endú el pes de la dramatúrgia. En el muntatge en què Calixto Bieito revisa la traducció de Julio Cortázar li ha donat una estranya blancor freda, que sembla ofegar l'oxigen. I la música de Maika Makovski travessa la ment enrevessada de Poe. Si ja és dolorós imaginar com un home amaga un cos al soterrani, més ho és comprovar que la memòria d'ella el segueix eternament. Echanove, amb una interpretació despullada de tot, que ha de maniobrar per l'abisme sense carregar massa el gest, compta amb una enigmàtica ombra, la de Makovski, que, des del seu silenci, aconsegueix hipnotitzar l'escena. Quan pica el piano i fereix amb la seva veu aguda, l'acció raja avall, com la sang...