Novel·la
Òscar Montferrer
Debut a San Francisco
El món dels best-sellers és el que és i té un catàleg de temes i mètodes clàssics: ningú no hi vol gaires sorpreses. Això fa que les novetats siguin benvingudes si aporten alguna cosa de positiu sense ultrapassar els límits del gènere. Pertorbat assaja relativament noves maneres de fer en el thriller de to policial a partir d'una base estàndard –com a exemple, les pistoles no apareixen ben bé fins al final– i ofereix al lector una història en què l'equilibri entre el que és nou i el que és vell és força acceptable –si no es perd de vista el fet que s'està parlant d'una obra que ha de ser necessàriament fàcil de llegir.
La novel·la és la primera en què Paul Harper –el pseudònim amb què David Lindsey reneix en el negoci dels best-sellers– posa en joc el personatge de Marten Fane i la seva acció arrenca quan una psicòloga el contracta perquè ha detectat que dues de les seves pacients comparteixen un amant sense que cap de les dues ho sàpiga i s'ha adonat que ell vol d'elles quelcom que no entra, ni de bon tros, dins dels límits del que és normal.
La trama, com ha de ser, s'embolica a mesura que avança la novel·la i l'autor té prou habilitat per no caure en els forats que obre: simplement, els deixa de banda com si no hi fossin i estalvia al lector les explicacions anorreadores a què recorren els novells –i amb què es posen en evidència–. El ritme narratiu que manté Pertorbat és alt –l'acció transcorre en una setmana– i empeny la lectura amb fermesa: Harper no proposa res de l'altre món, però escriu amb eficàcia, agilitat i una flexibilitat assumible.
Giragonses argumentals
Així, la novel·la pot beneficiar-se d'una certa benvolença quan resol algunes de les giragonses argumentals amb la matusseria d'un màgic un pèl sapastre i quan peca ocasionalment de literatura creativa en recórrer a la descripció preprogramada i innecessària de persones i entorns.
Pel que fa a la caracterització dels personatges principals, en què no costa endevinar una vida impresa que va més enllà d'un únic títol, és senzill comprovar cap a on els teledirigeix l'autor, però, altra vegada, Harper té prou seny per aturar-se abans d'arribar al penya-segat del ridícul. Més interessant, a canvi, és la utilització de la ciutat de San Francisco –els seus carrers, les peculiaritats del seu microclima...– com a escenari embolcallador i element raonablement actiu.
Com a punt final i per deixar-ne constància: la versió catalana de Pacific Heights pateix amb regularitat suportable la lamentable malura que afecta les traduccions.
