Acostar els clàssics al públic, fer-los propers, contemporanis, portar-los a l'actualitat, vet aquí el lema gastat que cal escoltar una vegada i altra, com si això justifiqués res i fos un valor afegit per se. I la veritat és que podria ser-ho. De manera que lamento un desenllaç escènic tan decebedor. L'estructura de l'obra original de Gorki és gairebé perfecta, la descripció dels conflictes i personatges que s'hi genera d'una esplèndida poètica i forta potència dramàtica, com la seva vigència, pel fons despietat i la brutalitat sense concessions que empra. Potser, com avui, a Els baixos fons gorkià s'hi respira un pessimisme tan funest que acaba donant lloc a l'esperança. I, no obstant, aquest material de primera i els enormes mitjans a l'abast, la posada en escena de Carme Portaceli no va. Per què?

Veient la funció es té la impressió que hi manca una idea clara d'espectacle, de cap on es vol anar. Sobrepassats per una dramatúrgia fallida esdevé un barboteig entre passat i present, sense acabar d'atrapar l'essència del rus ni l'estat agònic i testimonial que es pretén. Així, un dels problemes de fons és la manca de personatges. Només hi ha retalls, espectres que parlen, però que no responen a cap lògica interna, com si l'espectador posseís els antecedents vitals d'aquests éssers desdibuixats. D'aquí l'esforçada –alguns descordada, altres testimonial– interpretació d'uns actors que no saben realment on dimonis agafar-se.

Situar l'acció en una andana del metro de Barcelona com si s'estiguessin en una pensió barata, situant l'espectador a banda i banda, amb mafiosos cobrant, em sembla una bestiesa, pur traç d'inversemblança, una mena de capritx estètic, com el recurs musical, el trencament de la quarta paret, la càmera lenta, l'ús de la llum... i tot amb un cert to pamfletari i abstracte que no aporta altra cosa que confusió, manca d'emocions i fredor. En rus, en català, Gorki deu voler dir amarg.