L'Arcàdia anglesa de David Hockney
L'exposició és una veritable celebració dels colors que esclaten a la primavera a les illes Britàniques
Els crítics han valorat de l'exposició la seva connexió amb la gran tradició del paisatge a la Gran Bretanya
Paisatges pintats després d'haver-los observat durant molt de temps diàriament, divuit pel·lícules en vídeo filmades sense pensar-s'ho gaire i d'altres que recullen el procés de la seva feina i treballs impresos a partir dels dibuixos fets amb una aplicació de l'Ipad, i que formen un mural de grans dimensions esmicolat en panells d'un metre per cinquanta centímetres, aproximadament, és el que forma, en essència, la darrera exposició de David Hockney, considerat per molts crítics l'artista britànic viu més important.
Hockney, de 74 anys, retornat al seu país en fa cinc després d'haver passat els darrers trenta i escaig a Los Angeles pintant arquetípics escenaris i, en general, vida californiana, incloent-hi temes homosexuals, presenta a partir d'ahir, a la Royal Academy de Londres, la més gran exposició del seu treball recent, la majoria de format gran i un parell d'enormes (10 metres), focalitzat en els paisatges del camp al voltant del qual viu. Així, l'exposició esdevé un seguit de camps, turonets, carreteres rurals i boscos. En general, l'absència de figures humanes és prou simptomàtica.
Evolució de la mirada
Hi ha, però, obres d'altres èpoques, fins i tot de cinquanta anys enrere. Tot plegat permet copsar la fascinació de Hockney pel paisatgisme al llarg de la seva carrera, i esdevé un contrapunt perfecte per entendre l'evolució de la seva mirada en tot aquest temps, així com la de la seva tècnica, en aquest cas molt recolzada en l'ús de tecnologies molt recents, l'esmentada aplicació de l'Ipad, i d'altres de més tradicionals, com ara la imatge fotogràfica amb una càmera Polaroid.
El resultat de l'exposició, que ocupa deu de les sales principals de la Royal Academy, és la presentació de Hockney de la seva particular Arcàdia, situada en aquest cas a l'entorn de Bridlington (East Yorkshire), la mateixa Arcàdia que, segons confessió pròpia, ha “trobat a faltar” durant tant de temps als Estats Units. Durant la presentació de la mostra a la premsa internacional, l'artista es lamentava de la falta d'una primavera intensa a Califòrnia, si més no, tan intensa com es pot percebre a Anglaterra.
En algun moment de la seva carrera, Hockney havia arribat a afirmar que mai no podria tornar a Yorkshire, perquè els dies són massa curts a l'hivern. “Però em vaig adonar que m'estava perdent les estacions en caminar per Holland Park mentre anava a posar per a Lucien Freud.” Freud li va fer un dels seus famosos retrats. “La primavera –continuava Hockney– és un gran tema per als artistes. Però, com es pot registrar? És un procés massa lent per a les pel·lícules; però, alhora, massa ràpid per captar-la en una sola imatge, per la qual cosa necessites unes quantes fotos per mostrar-ne els canvis.”
Observador primaveral
Per refer-se d'aquesta pèrdua, i quan va rebre la proposta de la Royal Academy quatre anys enrere per dur a terme l'exposició, en aquest temps ha estat un observador atent de la primavera d'aquesta part d'Anglaterra (East Yorkshire), que Hockney ha reflectit en tota la seva esplendor i amb tots els matisos. L'exposició és una veritable celebració dels colors que esclaten a la primavera de les illes Britàniques i, especialment, a la costa est d'Anglaterra.
Al costat d'aquestes esplèndides representacions i, en alguns casos, sèrie d'instantànies d'East Yorkshire, també hi ha alguns dibuixos de format molt més petit fets amb l'Ipad. Per a l'exposició, Hockney n'ha imprès els resultats.
Al mateix temps que preparava el xou per al cèntric museu londinenc, va fer un viatge al parc nacional de Yosemite, als Estats Units. D'aquesta visita i del treball que en va sortir també ofereix una mostra. La grandària d'algunes de les obres angleses en realça l'espectacularitat, potser infravalorada davant la mateixa spectacularitat que espais com Yosemite suggereixen de manera intrínseca, i que l'espectador veu en dimensions molt més eduïdes.
Artista popular
A més de ser un dels representants més emblemàtics del pop-art britànic, David Hockney és un dels artistes més populars al seu país. La seva constant presència als mitjans, de vegades en polèmiques alienes a l'art, com les prohibicions de fumar a la Gran Bretanya, l'ha fet traspassar les fronteres artístiques. Aquests dies Hockney també ha polemitzat sobre l'artista Damien Hirst. La crítica, però, en alguns casos amb una certa recança a acceptar les innovacions tecnològiques aportades per Hockney, no ha pogut menys que valorar, de manera general, l'exhibició, emparentant la seva sistemàtica representació paisatgística amb les que al segle XIX van fer Constable o Turner i, a mitjan segle XX, John Nash i Stanley Spencer.
La mateixa exposició es podrà veure a partir de l'estiu al Museu Guggenheim de Bilbao.
David Hockney.
Cartells al més pur estil pop, a la galeria Eude
Coincidint amb la inauguració de l'exposició de la Royal Academy de Londres, la galeria Eude de Barcelona (Consell de Cent, 278) acaba d'obrir una mostra que agrupa un interessant conjunt de cartells dissenyats per David Hockney. Són cartells realitzats entre el 1964 i el 1986, quan es desenvolupa el llenguatge pop de l'artista.
En l'exposició es poden veure cartells en què el pintor representa un dels elements més característics de la seva obra, les piscines californianes. Ho veiem, per exemple, en el cartell que va fer per als Jocs Olímpics de Munic del 1972. També s'exposen cartells com el que va fer per al ballet Parade per a l'òpera del Metropolitan de Nova York (a la foto).
No és el primer cop que Eude exposa l'obra de Hockney, ja que aquest és un dels artistes més habituals de la veterana galeria.