En una escena de J. Edgar, la nova pel·lícula de Clint Eastwood, el fundador de l'FBI està escoltant clandestinament una trobada sexual que té lloc en una habitació anònima: de la trobada només en veiem les ombres que es projecten sobre la paret, en una elegant i sofisticada solució visual que un servidor ja no s'esperava d'un director que, en qüestions de forma, semblava que havia optat per tirar sempre pel dret. No hi ha només un contundent efecte estètic en aquell moment: també es transmet tota la tristesa, la patètica solitud de l'home que ha acabat contemplant l'arxiu de la genitalitat secreta del seu país com el més rotund instrument de poder, potser perquè el seu propi desig és un desig culpable.

L'absència de J. Edgar en les nominacions als Oscar que s'han fet públiques aquesta setmana resulta gairebé estrident: alguns ho interpreten com la confirmació que la pel·lícula era, efectivament, tan dolenta com ja havia anunciat el gruix de la crítica americana; d'altres veuen en aquest buit la confirmació que l'últim Eastwood ha esdevingut un discurs políticament incòmode per al públic nord-americà. Les dues afirmacions mereixen ser discutides: sí, la pàgina Rotten Tomatoes dóna com a unitat de mesura un 44 % de tomàquets esclafats, però també es cert que veus tan respectables –i diferents– com les de Keneth Turan i Roger Ebert no tan sols l'han defensat, sinó que s'han mostrat entusiastes amb un treball molt més ambiciós del que sol reclamar el gènere del biopic. Hi ha qui retreu a Eastwood que no hagi aplicat sobre Hoover la metodologia que Oliver Stone va aplicar sobre Nixon: una afirmació com aquesta delata que qui la formula no ha entès en absolut el que el director proposa, qüestió que ens porta, directament, a la segona lectura sobre l'absència de J. Edgar en la llista de nominacions als Oscar.

No sé si J. Edgar és una pel·lícula políticament incòmoda –probablement, sí–, però sí que estic segur que Eastwood, però també el seu guionista Dustin Lance Black –que ja havia signat un altre biopic inusual, complex, modèlic: Mi nombre és Harvey Milk (2008) de Gus Van Sant–, han pres el camí més complicat a l'hora de voler desvelar el misteri del pare fundador de l'FBI. El relat no es formula com a linxament pòstum o judici sumaríssim a una figura proverbialment antipàtica, sinó que es fonamenta en el gest de donar veu al personatge a fi que faci la seva pròpia apologia; que, en definitiva, expliqui la seva versió de la història, que la mateixa J. Edgar, amb molta habilitat narrativa, desarticula com a versió poc fiable.

Dustin Lance Black és un activista perseverant en la lluita pels drets de la comunitat gai: un tindria la temptació de considerar J. Edgar com el revers de Harvey Milk, com el tipus de monstre que engendra un mateix quan tanca la seva sexualitat a l'armari. El més interessant de tot és comprovar que la condició d'activista de Lance Black mai no li fa dirigir el seu discurs cap al maniqueisme de qui vol adoctrinar el seu públic. De fet, la condició homosexual dels seus objectes d'estudi –Harvey Milk i J. Edgar– sembla, a les seves mans, un tret circumstancial que sempre li permet parlar de coses més grans: en la pel·lícula de Van Sant, el gran tema era el procés que vehiculava una reivindicació dels drets civils com a estratègia d'ocupació ciutadana d'una zona de marginalitat en el teixit urbà. A J. Edgar, el cor de la pel·lícula parla de l'autoconstrucció d'una llegenda, d'una identitat pública, en permanent pugna amb la identitat privada. Eastwood i Lance Black no han volgut cremar J. Edgar Hoover a la foguera: han fet l'esforç d'intentar comprendre el que és incomprensible.