Per què ha sorprès de tal manera l'aparició a aquestes alçades d'una pel·lícula com Los descendientes? Què té el darrer film d'Alexander Payne per poder esdevenir un petit fenomen de culte? En temps de crisi, allò que compta és la privacitat, els sentiments, els reductes més íntims on cercar aixopluc de les tempestes de l'exterior. Doncs bé, Los descendientes ens proporciona tot això. I ho fa amb sensibilitat, sense dramatismes innecessaris, amb un to a mig camí entre el drama i la comèdia que no és tan fàcil d'aconseguir com sembla. La història d'un advocat (mai George Clooney ens havia semblat tan proper, tan vulnerable) que s'ha d'enfrontar amb una dona en coma i dos fills als quals gairebé no coneix, amb unes quantes sorpreses desagradables pel camí, dóna peu a Payne per fer una d'aquelles pel·lícules que fan recuperar la fe en el millor cinema nord-americà.

Los descendientes funciona com una mena de mecanisme que nega les seves pròpies evidències a mesura que avança. Per exemple, Clooney està disposat a esbroncar el xicot de la seva filla, en aparença insolent i descregut, però ha de reprimir-se quan escolta la seva història. Però no us espanteu, perquè aquest mecanisme no és gens mecànic, sinó sempre viu, en constant moviment, d'un dinamisme que no ve de l'acció superficial sinó de l'acció interior, de tot allò que ens remou mentre la veiem. La família és un concepte més complex del que sembla, que conté amor i odi a parts iguals, que no garanteix res però alhora sap fer créixer el mite de la solidaritat quan ja no ens queda res més. Doncs bé, Payne retrata tot això amb un estil de misteriosa subtilesa, captant tots els matisos i contradiccions: el pla final, en aquest sentit, fa posar la pell de gallina.