Un Llull accelerat
Imma Monsó guanya el premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb ‘La dona veloç', una novel·la en què qüestiona la supremacia del temps sobre l'espai
“Estem obligats a viure sota la dictadura de la velocitat al límit, tot ha de ser en temps real”
Al Palau de la Generalitat i presidit pel president Mas, ahir va tenir lloc l'acte de lliurament del 32è premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, el més ben dotat (90.000 euros), organitzat per la Generalitat i l'editorial Planeta, que el publica. Imma Monsó (Lleida, 1958) va ser la guardonada per la novel·la La dona veloç, presentada com a Serem breus, amb el pseudònim d'Alícia Nes, i triada entre 58 originals.
Vicenç Villatoro, president de l'Institut Ramon Llull, abans de presentar la guanyadora va tenir unes paraules de record per al recentment traspassat Carlos Pujol, escriptor, crític i membre del jurat durant 31 anys. Un jurat format aquest any per Sam Abrams, Laura Borràs, Leonello Brandolini, Teresa Colom, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Emili Rosales.
El primer que va fer Imma Monsó va ser complir la formalitat d'agrair el premi i assegurar sentir-se “molt contenta”, tot i que la seva expressió no ho corroborava. Després va llegir unes breus línies de l'obra i va anar definint-la amb un discurs ben estructurat i potser una mica accelerat, pels nervis o perquè s'ha empeltat de la seva protagonista. “La dona veloç està arrelada al vent, per tant, és com dir que està desarrelada.”
Com abans millor
La protagonista és una psiquiatra, sense fills i amb un pare malalt. “No té ni un minut lliure, que és el seu gran objectiu en la vida. Imprimeix a tot un ritme accelerat, potser determinat per factors neurològics; de fet, el lema de la seva vida és com abans millor, aplicat a comprar el pa, tallar-se els cabells o obrir un calaix”, explica Monsó.
Com a gairebé la resta de les seves obres, entre les quals Com unes vacances, Tot un caràcter i Un home de paraula, la família té molt de pes: “La novel·la és un territori privilegiat per parlar de les famílies.” “És una obra sobre els conflictes de família, sobretot entre la protagonista, el pare i el germà.” La protagonista és una dona que corre molt, que sempre va accelerada, “com qualsevol persona que fa vida urbana actual”.
És una reivindicació de la lentitud, potser a la manera de Kundera, una “metàfora dels temps en què vivim, dominats per la immediatesa, que està en l'origen dels mals que patim, dels ètics als econòmics; és la supremacia del temps sobre l'espai; no et pots adaptar a un motlle que canvia constantment, que has d'intentar encalçar”, va declarar, i va afegir: “Estem obligats a viure sota la dictadura de la velocitat al límit, tot ha de ser en temps real, que en diuen.”
L'obra inclou altres temes, però: “Hi ha una relació penso que poc tractada, entre pare i filla; també apareix, i té pes, una casa d'una ciutat de províncies per la qual han passat tres generacions; he parlat de manies de metges, perquè m'agrada, i també de la set de l'art. També he volgut fer un homenatge a l'amistat i dedicar una part a les crisis personals, com la depressió que pateix la protagonista, en format actiu, naturalment.”
L'obra està estructurada en capítols que alternen la primera persona i el temps present amb la tercera persona i el passat, la velocitat i la reflexió. “He fet un gran esforç per no retallar massa, com faig sempre, i per això és la meva obra més voluminosa; estic satisfeta, però no del tot; qui acaba una novel·la i ho està, o és burro o massa innocent.” Amb tot, no es va estalviar l'autocrítica: “Potser diran allò que els meus personatges són peculiars... És veritat que sovint els poso al límit de la neurosi. Aquest cop he estat més minuciosa amb la creació dels personatges.” El ritme angoixant de part de l'obra i de la protagonista té una part nociva: “Des del principi o al final, però sempre acabo sent el personatge, i amb aquesta novel·la he acabat molt malament...”
Va confessar per què es va presentar al premi: “Perquè he estat traduïda a diverses llengües, però mai al francès, i el fet que el premi inclogui aquesta traducció em fa molta il·lusió.” I va finalitzar fent una reivindicació del fet de llegir, de fer-ho “amb plenitud i mirant de generant una literatura que pretengui crear lectors i no comptar lectors.”