El món de l'òpera està avesat a melodrames desaforats i passions extremes, però el que està vivint el Gran Teatre del Liceu s'apropa a la tragèdia. Les serioses amenaces que planen sobre la institució, intuïdes ja en aquesta pàgina a començament d'any, s'han concretat fa poc en nombrosos titulars: tancament durant dos mesos del teatre, cancel·lació de títols com Pelléas et Mélisande i el díptic Der Zwerg / Eine florentinische Tragödie, ERO temporal aquest curs i acomiadaments en el següent. Com s'ha arribat fins aquí?

La resposta més simple és que els ingressos han caigut de forma alarmant, en especial les aportacions de les administracions públiques i els fons obtinguts pel mecenatge, i la contenció en la despesa no ha estat suficient. No es tracta de cap fatalitat còsmica, sinó d'una suma de factors que la direcció del Liceu no ha sabut o pogut trampejar. Les salvatges retallades aplicades pels nostres estimats governants (coprotagonistes de la tragèdia) no van començar ahir i només cal llegir cada dia la premsa per saber que no acabaran demà. I pel que fa al mecenatge, el descens es va iniciar almenys fa cinc anys, i no s'ha estat capaç de capgirar la tendència. I per acabar-ho d'adobar, quedaria pendent el deute de la reconstrucció, uns cinc milions d'euros que, el 2010, es va dir que s'ajornaven per no desequilibrar el pressupost.

Ras i curt, la direcció del teatre ha estat incapaç de respondre a unes circumstàncies financeres adverses amb una recerca efectiva d'altres fonts d'ingressos i una racionalització de l'estructura interna i dels processos de treball que elimini la caspa i el greix acumulats afectant com menys millor la raó de ser de la institució, l'activitat artística i la seva qualitat: aquest apartat hauria de poder dir com Mélisande: “Ne me touchez pas!”.

No ens enganyéssim pas, la cancel·lació de títols, per molt que deixi impàvid algun alt mandatari, seria una notícia nefasta. Més enllà dels dubtes sobre l'estalvi real que s'aconseguiria, implicaria un cop dur per a la moral de la casa, un missatge depriment per als aficionats, una mesura perillosa que alimentaria la mala bava dels que creuen que els de la cultura no saben gestionar, un avís inoportú per als artistes que el teatre no és de fiar i una feridora nota desafinada que no passaria desapercebuda en el món líric internacional.

No han faltat veus, fins i tot d'algun suposat mandarí cultural, que han dit que quina falta feia programar Zemlinsky, ignorant que el Liceu s'ha guanyat amb més mereixement els seus galons amb coproduccions d'aquesta mena amb altres coliseus de prestigi que, per exemple, amb divuit funcions de La bohème. La línia artística pot mostrar senyals d'esgotament, però l'ha encertat sovint en l'equilibri entre títols arriscats i repertori tradicional (parlem d'un teatre públic, per Déu, no d'un supermercat líric!). En canvi, és discutible la inflada de funcions de les obres amb ganxo que hipoteca en excés l'activitat d'un teatre on l'alternança d'obres (com ara sí que passa amb Mozart i Martín i Soler) és una anècdota.

Tots aquests són comentaris de notícies publicades sense que el màxim responsable del teatre hagi sortit a donar la cara per explicar si són certes o no. Tanmateix, és lícit suposar que aquestes informacions sorgeixen de filtracions internes, en el que seria un episodi més en una guerra larvada entre el vessant artístic i el gerencial del teatre.

En situacions de crisi, molts dirigents s'aferren a la poltrona al·legant que és millor no tocar res i esperar que escampi. Ben al contrari, els responsables de les desfetes que proposen medecines pitjors que la malaltia haurien de ser rellevats a l'acte. Al Liceu també.