El maig del 2006 Alex Turner es va presentar amb els seus micos de l'Àrtic a la sala Razzmatazz amb la cara plena d'acne juvenil, la guitarra cordada a l'alçada de l'aixella, amb moviments insegurs i incapaç de mirar la cara del públic sense enrogir. Eren aleshores una banda massa jove per fer-se grans, però els anys han transformat Turner en un ja tot un home de 25 anys, amb estètica rockera, pantalons cenyits, camisa de llenyataire, mirada convincent i un tupè al més pur estil de Richard Hawley. La progressió ha anat paral·lela a la del seu públic, que no només ha crescut amb les cançons d'Arctic Monkeys sinó que s'ha multiplicat exponencialment passant de sales petites a ser caps de cartell de festivals o fer un Palau Sant Jordi amb una acceptable mitja entrada amb prop de 7.000 persones. Al Sant Jordi no es va arribar a la bogeria col·lectiva de l'últim FIB, però sí que es van viure moments d'hormones descontrolades quan els músics es movien sobre l'escenari o destapaven el pot de les essències amb èxits nascuts per ser corejats una nit de dissabte.

Adreçant-se en català amb un “com esteu, Barcelona?”, Turner va saludar un públic ansiós d'emocions que es va trobar amb una posada en escena sòbria i senzilla. Arctic Monkeys van sortir a pegar allà on més saben funcionar, començant per Don't Sit Down 'Cause I've Moved Your Chair, del seu darrer disc, Suck it & See, i deixant tothom convençut abans de mig concert amb la tripleta seguida de Brianstorm, The View from the Afternoon i I Bet You Look Good on the Dancefloor. Un repertori molt ben equilibrat en què va manar la seva essència més rockera i arribant a veritables focs d'artifici de pop urgent amb cançons com ara Brick by Brick, Fluorescent Adolescent o 505 (amb la col·laboració del teloner i amic de la banda Mies Kane) amb què van tancar la poc menys d'hora i mitja de concert.