Més estètica que tècnica

Alguns artistes catalans han parodiat últimament amb certa gràcia els espectacles de Cirque du Soleil, que des de l'any 1998 visita amb un gran èxit Barcelona. Aquestes crítiques que s'han vist als escenaris s'han centrat en la preponderància del sentit estètic dels muntatges per sobre de la tècnica i, fins i tot, per sobre d'una història que sempre ha acabat amb una idea desenvolupada de manera abstracta i moltes vegades a partir d'unir contraris. Es va veure amb Dralion (drac i lleó) i ara amb Corteo, un muntatge a cavall entre la terra i el cel, estrenat l'any 2005, i que va en la línia d'exhibir més la vessant estètica que la tècnica circense.

Tot i alguns números extraordinàriament executats, com ara la roda cyr, els equilibris a l'escala lliure, els hula-hops o el número de malabars, Corteo es podria encabir més en un espectacle de teatre visual, a l'estil del circ canadenc Eloize, que no pas d'altres produccions més circenses del Soleil, com Alegria o Quidam. Fa la sensació, en aquest espectacle més que en cap altre, que els artistes podrien donar molt més de si tècnicament, i que d'alguna manera se'ls talla les ales en benefici del treball col·lectiu i de la imatge de marca.

La disposició de les dues graderies –amb l'escenari al mig, com en el recentment desaparegut circ Flic-Flac– situen l'espai en un teatre. Això sí, com tot en el Soleil, es tracta d'un espectacle total, tot i que la proesa en aquest cas és més visual que no pas tècnica.

Algunes imatges que aconsegueix són al·lucinants, com les cercaviles de la fanfàrria o el final dels barristes basculant a l'uníson. La petita Pahlevanyan Valentyna, sorprenentment, aconsegueix un protagonisme que grans artistes que han passat pel Soleil no han tingut. Se la cita pel seu nom durant el colossal espectacle que és veure-la volar sota cinc globus d'heli i empesa pel públic, que toca els seus peuets per enlairar-la cap a la cúpula. Alguns crítics han comparat la seva veueta amb la de Betty Boop.

Les imatges que ens regala el Soleil són sorprenents: sabates de totes mides i colors animades i caminant soles per la pista, un acròbata caminant cap per avall de cap a cap del circ, o el pallasso protagonista (Mauro Mozzani) pedalant amb una bicicleta des de la cúpula. Grans retalls per guardar a la retina. Grans alenades visuals després que per arribar al circ hagis de travessar l'inhòspit Fòrum. A terra hi ha una altra de les atraccions de l'espectacle, el gegant argentí Victorino Luján; i monsieur Loyal, que xiula tota una cançó i fa allò que tan bé sap fer el Soleil: convertir en art aquelles coses més quotidianes. El Soleil té el defecte que eclipsa tota la resta i ho escombra quasi tot, però tots els seus espectacles són grans, molt grans.