Curiós i singular personatge, aquest Pedro Burruezo que els anys vuitanta posava llum al revers de la modernitat amb l'eclecticisme pop de Claustrofobia i que ara, enfilat el tercer mil·lenni, sembla il·luminat per un misticisme des del qual pretén enllaçar les cultures d'Orient i Occident. Voluntat que ha fet del tot explícita en el seu darrer disc amb la Bohemia Camerata, Misticíssimus, una proposta acurada i elaborada a consciència on les profecies del cristià Malaquies es combinen amb pensaments hindús, cants sufís i aromes àrabs. El seu és un exercici estimable de germanor entre cultures, una fantasia espiritual que invoca l'episodi històric on cristians, jueus i musulmans van saber conviure i compartir coneixements i saviesa. Aplicat al terreny musical es tradueix en un aiguabarreig de sonoritats i ritmes que pouen en la tradició sefardita i viatgen des de l'edat mitjana fins a l'actualitat amb l'acústica de les cordes (guitarres, llaüt, violí i violoncel) i les percussions. Però allò que sobre el paper suscita un notable interès i que fins i tot en disc aconsegueix convèncer, portat a l'escenari es va mostrar excessivament planer, d'intensitat desigual i escàs de recursos. Malgrat la varietat de procedències i èpoques dels temes que inspiraven el repertori, del segle XII fins avui dia, va arribar un moment en què la sensació era la d'estar sentint la mateixa cançó amb mínimes variants. Tampoc hi va ajudar una sonorització excessiva per a una formació que demanava un tracte càlid i cura en el matís. Un autèntic desideràtum (desig no complert) que va tenir com a paradigma la veu del mateix Burruezo, inintel·ligible durant bona part del recital
i tan emocional com limitada.