Tot just acabat l'any del seu dos-cents aniversari i coproduït amb Joventuts Musicals, la temporada de cambra de l'Auditori de Barcelona va oferir un recital dedicat a Liszt a càrrec del pianista Eleuterio Domínguez (1969). Eleuteri, etimològicament, vol dir lliure i, efectivament, ens vam trobar amb un pianista que tensava les costures de les obres fins a fer-les explotar com en una Improvisació en homenatge a Franz Liszt en començar i una altra com a segona propina, al final. Pedal a dojo i exhibicions virtuosístiques, però, ho van banalitzar una mica. Ja emmarcat en obres escrites, ens va captivar especialment en els dos primers dels Trois études de concert S.144 del compositor hongarès: va saber endinsar-nos en un clima delicat i poètic no exempt d'accents apassionats. Tant en el tercer dels estudis esmentats com en el núm. 8 dels Études d'execution transcendante S.139 “Caça salvatge” va semblar que per excés de facultats ens feia aquell Liszt que pel fet de ser a més de compositor un intèrpret superdotat fa la sensació que li sobrin notes, i no és així, tot i reconèixer a Domínguez l'aportació d'un acord final d'una densitat inoïda. Va recuperar el clima íntim en la tercera de les Harmonies poétiques et religieuses, “Benediction de Dieu dans la solitude”. Després d'una proposta original entre els centenars d'obres per a piano de Liszt, va acabar amb els més sovintejats Fantasia quasi Sonata núm. 7.
S 161 “Aprés une Lecture de Dante” i, com a primera propina, el Nocturn núm. III del “Somni d'amor”. Un recital innovador i captivador en un atractiu vespre musical.