Un accident inesperat ha enfonsat el món de felicitat, de lectures, de bona companyia i de rialles de Nathalie Portman. D'inesperats, per poc que s'hi pensi, ho solen ser tots els accidents, però si he escrit aquest adjectiu és perquè va la mar de bé per donar a entendre el to de La delicadesa des de l'inici fins a la meitat, quan sembla només que és una novel·la fàcilment subtil i moderadament culta i enginyosa i molt ben escrita. Fins a mitja novel·la, pensava que si La delicadesa ha entusiasmat tantes lectores és perquè el narrador deixa de banda l'accessori de l'home accidentat i perquè fa desaparèixer durant moltes planes –una mica inversemblantment– la boia falsa de l'home segur i se centra a explicar com va surar de nou aquesta meravella dissortada que és Nathalie, port segur i natural d'homes fràgils.

Hi ha un moment, però, que La delicadesa fa un gir i, llavors, es converteix en una gran novel·la. L'hauran de llegir si volen saber de què va perquè jo els parlaré només de la primera meitat. Si La delicadesa fos un còctel, tindria nom francès, l'oferirien cambrers discrets i amables en bars poc plens i moderadament mig luxosos mig rústics, i seria el resultat d'unes dosis tan exactes i equilibrades de sensibilitat, racionalitat, amabilitat i detallisme que la combinació hi hauria afegit un toc sorprenent de màgia. A vegades, en els pocs moments baixos, Foenkinos concreta aquest toc màgic en l'horòscop; altres, en el que Nathalie defineix com un acte gratuït; sovint, en l'atracció femenina.

Fa uns anys, allà on visc, una fotògrafa va exposar unes fotos que havia fet a totes les dones que havien volgut oferir-se de models. L'exposició es deia Totes les dones són unes princeses. Em va agradar perquè les fotos suggerien, insinuaven, recordaven, acollien i, sobretot, prometien un món a part i segur. Totes les fotos eren de dones, però a cada foto només n'hi havia una. La delicadesa se centra en aquells moments de la vida en què una història tan vulgar com que dues persones s'enamorin sembla una situació única. La vida és aquesta il·lusió. I està bé que ens ho refresqui aquest llibre perquè, tal com em deia la meva àvia, no té cap sentit buscar la nit als armaris.