Com a la clàssica pel·li de Raoul Walsh, en la impactant música de Coetus ressonen tambors llunyans i indígenes. Ara, no són els de les tribus dels aiguamolls de Florida, sinó els de les tradicions de Xàbia, Peñaparda, La Maragatería, Huelva, Mallorca… I el protagonista de la història no és el galant de Montana Gary Cooper, sinó el badaloní Aleix Tobias, músic amb aire despistat i impulsor d'una orquestra de percussions ibèriques que recull repertoris de temps remots i pobles propers. Coetus va començar com un laboratori incert i ha acabat com una de les propostes més fermes i seguides de l'actual folk.

El grup va tornar al Festival de Percussió per presentar el seu segon disc, Entre tierras, un àlbum on s'apuntalen moltes virtuts, com la veu d'Eliseo Parra, un savi de la música popular que exerceix amb salero de padrí del projecte,o el bon gust necessari per demostrar que els panderos quadrats, els cants de batre, els charros, els tabals i els tamborins no són material folklòric de museu, sinó instruments i gèneres amb el mateix potencial de projecció que puguin tenir una batucada brasilera o una fanfara balcànica. Coetus aconsegueix sacsejar el cos de l'espectador i escampar l'alegria des de l'escenari fins a la platea amb una intensitat gens habitual entre els grups d'aquestes latituds. Escoltant la vivesa de la cançó galaicoportuguesa Verde gaio o el dramatisme amb què els tambors relliguen la lletra revolucionària de Gallo rojo, un pensa: “Com és que un grup així no s'havia inventat abans?”