Les pel·lícules sobre el món del beisbol constitueixen tot un gènere en el cinema de Hollywood. El to, però, gairebé sempre és el de l'èpica, el de la llegenda, des d'El orgullo de los yanquis (1942) fins a Campo de sueños (1989), que fins i tot flirtejava amb la metafísica esportiva. És el contrari del que passa amb el cinema de boxa, que sempre ha estat associat al film noir, o com a mínim als melodrames de redempció. Amb Moneyball, Bennett Miller –que va debutar amb l'apreciable Capote— intenta una de les variants menys freqüentades: d'una banda, el beisbol com a estratègia i com a religió; d'una altra, aquesta obsessió enfrontada al seu costat més fosc, quan tot esdevé una qüestió de negocis. No és estrany que l'opció estilística de Miller sigui extremadament austera, per no dir monacal: tot succeeix en interiors en penombra, en oficines impersonals, on el professional que interpreta admirablement Brad Pitt posa en joc estratègies polítiques per tal que el seu club tiri endavant.

Es tracta de l'Oakland Athletics i del seu entrenador, Billy Beane, que als noranta van intentar noves modalitats per tal de lluitar contra els clubs poderosos. Miller i els seus guionistes, Steve Zaillian (En busca de Bobby Fischer) i Aaron Sorkin (La red social), ni es molesten a mostrar un partit sencer, no recorren per res al suspens propi del joc. Tot està vist com una mena de teranyina que alhora reflecteix molts dels mites de la cultura americana –la competitivitat, l'individualisme, l'esforç— i també com esdevenen miralls de les grans estructures capitalistes del país. Moneyball no és una pel·lícula de beisbol, sinó d'economia. I també un gran drama sobre l'èxit i el fracàs.