De músics capaços d'escriure bones lletres, n'hi ha pocs. Però que a sobre s'atreveixin amb una novel·la, poquíssims. Podríem parlar de Dylan, tot i que Taràntula va ser més un viatge d'àcid experimental transformat en lletres que no pas una narració estructurada; o de Nick Cave, segurament el millor músic escriptor gràcies a un parell de novel·les increïbles, com ara Y el asno vio al ángel; o de l'enginy del cantant d'Eels, Mark Oliver Everett, quan escriu la més que recomanable Cosas que los nietos deberían saber; o d'El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver, compositor d'Antònia Font i autor d'aquest personal exercici narratiu que promet més d'una gimcana mental als lectors. Algú pensarà que si tot és qüestió d'art i lletres per què no hi ha més cantants escriptors? Recordo perfectament el dia que Lluís Gavaldà, el cantant d'Els Pets, em va confessar alguna cosa així com “la meva mare sempre hauria volgut que fos escriptor de novel·les, de llibres grans, però mai m'he sentit capaç de passar del format cançó”. Una cosa és la síntesi d'uns versos, les petites històries o els grans sentiments que s'expliquen amb tres minuts de música, amb tot de textures sonores que ens condueixen a un estat d'ànim, a un ambient, i l'altra cosa és crear tota una estructura de llargues dimensions, amb ritme, tensió i moments d'emoció. A un cantant, per molt poeta que sigui, se li pot fer una muntanya. Per això sorprèn el llibre de Lluís Llach. A la Memòria dels ulls pintats, tot just acabada d'editar, afronta una senyora novel·la històrica amb una trama d'amor, estructurada i construïda des d'una ploma de narrador, no des de l'ànima d'un cantant poeta o d'un cercador d'imatges surrealistes. I això té un gran mèrit, el de saber crear des de dos espais artístics i mentals tan diferents: el del cantautor i el del novel·lista.