A ningú se li escapa l'afany del TNC d'arribar al gran públic, cosa que exigeix en primera instància, atès que cal fer-los, actualitzar els clàssics. Fins aquí cap objecció, llevat de filtrar una confiança més aviat escassa cap a l'espectador. És cert que al comprador sempre li agrada rebre una torna, però no cal que sigui tan excessiva. I és que al TNC li faria falta una bona dieta, això és, menys despesa estrafolària i més concentració creativa. Això ve a tomb de l'últim muntatge de Rafel Duran, que ha situat oportunament l'acció d'El mercader de Venècia en l'ambient actual de Wall Street, assimilant el jueu Shylock al banquer escanyapobres i l'antisemita Antonio a l'empresari prepotent. Des del començament se'ns situa en l'ull de l'huracà del capitalisme criminal i l'estafa planetària anomenada crisi financera, amb els actors filmats d'esquena proveïts de pancartes contra les retallades i màscares de Vendetta del moviment dels indignats. Tot molt avinent. Com vestir els senyorets venecians d'Armani i fer-los desplaçar per l'escenari amb Segway, aquests hòrrids bicicles elèctrics, emplaçar-los en ascensors figurats, fent-se un cafè de màquina o remant en una góndola de gimnàs. Una pila de galindaines i banalitats escèniques que suposadament haurien d'apropar Shakespeare al respectable. Però, capgirant Foix, la facilitat seria la manca de consideració envers l'espectador. I aquests són, sens dubte, recursos fàcils, com transformar els cofres per la tria de marit en pantalles pensils de televisió i convertir la festeta dels criats en una farra drag queen, fent bona la sentència shakespeariana que “al món sempre l'enganya l'ornament”. Pel que fa a l'escenografia, fora del billar que defineix l'espai de Shylock i la bombonera argentada de Pòrcia, l'escenari és tancat per un imponent mur amb inscripcions llatines dels cèlebres Catulli carmina, que va musicar Carl Orff en homenatge al poeta eròtic i satíric de Verona, Catul. L'estampa tipogràfica li atorga un relleu escultòric d'elevat impacte. Destaca també la interpretació magistral de Madaula en el rol de l'usurer, que construeix amb la profunda tírria i l'amarga dignitat que el defineixen front al melancòlic Antonio, contingut Àlex Casanovas, que detesta el jueu tant com estima Bassanio, amb manifesta pulsió homofílica i, finalment, onanista. Anna Ycobalzeta es mostra esplendorosa tant en el paper de Porcia, la capriciosa pubilla rica, com quan fa, transvestida, d'hàbil advocat capaç de capgirar la interpretació de la llei amb la mateixa astúcia amb què la justícia espanyola blinda els crims del franquisme. Li fa d'espatlla una decidida Marta Domingo, i ambdues prenen el pèl als respectius promesos, per bé que immediatament són posades a banda. Pep Sais interpreta amb propietat el dux venecià, sempre equànime. Un bon equip d'actors que fan sirgar l'agra i problemàtica comèdia del mercader/especulador i el banquer pertinaç. Però l'excés de recursos sovint deixa sense aire la creativitat.