Van ser alguns dels representants dels novísimos, amb Pere Gimferrer al capdavant, els que van utilitzar el cinema de manera recurrent als seus poemes. La devoció cinèfila ensopegava dins dels poemes i la caiguda eren magnífiques recreacions d'ambients, que inspiraven tant com la música o la pintura. Durant els darrers anys, molts poetes catalans s'han inspirat en altres arts. Margarit i Rovira ho han fet amb el jazz, Ferran Anell es va centrar en Billie Holliday i Ernest Farrés va viatjar fins a la pintura metafísica i realista d'Edward Hopper. Hi ha altres exemples entre autors més joves, però avui us parlarem del Traveling de Francesc Solé Campanins (Barcelona, 1969), que va obtenir la darrera edició del premi Joan Perucho de la Vila d'Ascó amb un conjunt de poemes d'homenatge a films majoritàriament dels últims trenta anys, alguns tan coneguts com Els ponts de Madison County, El pianista de Polanski, El piano de Jane Campion, el Dràcula de Coppola, La mort a Venècia de Visconti i moltes altres.

Escenes, tràvelings, plànols seqüència i primers plans dels personatges ens remeten a moments que el poeta ha retingut en el seu imaginari particular. La proposta és interessant perquè és com una recerca de la inspiració a través del cinema, des de grans èxits de taquilla a documentals, com Me & Isaac Newton, de Michael Apted. En algunes estrofes està francament notable, com la que clou el poema “The mission”, sobre la inquietant visió de la pietat de Roland Joffè, amb un duel de Jeremy Irons i Robert de Niro: “El que vaig fer sura de bocaterrosa en l'argila dels meus somnis sense jutges.” També es llueix en el Paris, Texas, de Wim Wenders: “Ja sé que només som temps vessat i els nostres cossos que l'empenyen. Ja sé que la felicitat és pels que es queden quan l'astorament s'esquerda. Sé que vas fer aquest viatge per mi i quan vas arribar no hi havia ningú esperant: papallones de cendra sobrevolaven les restes de l'incendi.”

Solé Campanins ja havia projectat la relació entre poesia i cinema a altres llibres anteriors, com ara Cinema (2007) i Videoclub (2008). Amb Traveling podem trobar la síntesi poètica, la lectura d'un poeta davant l'emoció de les imatges. Qui no va patir i gaudir del Dràcula de Coppola?: “Aquell dolor de jove, que arriba per incendiar-me a crits i m'apropa a la vida en el seu foc.” Poesia sense crispetes.