Una poeta dins un gra de pols

Quan s'ha escrit un parell de vegades el seu nom, ja no ens sembla tan impronunciable, a nosaltres, que hem heretat “un llatí bellament espatllat”, com havia dit de l'espanyol, que durant un temps s'havia proposat aprendre a través de “l'humor trist, com envellit”, del Quixot. Aquesta dèria per l'alta concentració de consonants de les llengües centreeuropees sembla feta a propòsit perquè les xiscli algú que t'apunta amb una arma al pit, però el nom de Wislawa Szymborska, des que va rebre el Nobel el 1996 i va començar a ser traduïda i llegida també aquí, ha acabat adquirint una sonoritat delicada i quasi familiar. La seva poesia ens parla de tan a prop, que més que una descoberta s'hauria de dir que s'ha produït l'alegria d'un retrobament. Com s'explica, si no, que abans d'ella ens hagués pogut passar per alt que “ningú no se sent bé a les quatre de la matinada”, hora buida i sorda i estèril?, o que els paisatges en què hem estat feliços hem de deixar que continuïn sent bells en absència nostra? Contra la imatge de la poesia com a ocultació, la seva no deixa mai de mostrar, desproveïda de tota sublimitat en cap de les seves formes, ni apologètica, ni grandiloqüent, ni sensiblera. El títol de l'únic llibre seu traduït al català (i desgraciadament descatalogat) ja és tot un manifest, a banda d'un dels millors versos de la seva obra: Vista amb un gra de sorra (Columna, 1998). Qualsevol diria que s'havia proposat, com Walter Benjamin, no avançar més en el terreny del saber fins que no fos capaç d'entendre les sobralles del cafè al fons de la tassa. És a dir, fins que no hagués penetrat en el misteri insondable retingut en una partícula de pols. Ben mirat, en un sol d'aquests residus embrutits d'aire hi ha un viatge i una deposició, hi ha temps i memòria, hi ha veus al voltant i un tacte ajornat, hi ha fins i tot algun indici d'amor. Com en aquest fragment de “Microcosmos”, un dels poemes d'Aquí (2009), transcrit en versió castellana de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano, en absència de més notícies del món editorial català: “Y de golpe, bajo la lente, / seres distintos hasta la exageración / y ya tan poca cosa / que lo que ocupan en el espacio / sólo por compasión puede llamarse lugar”.

Com en tants altres dels seus poemes, la gravetat s'alleugereix amb l'humor, a vegades amb un gir picardiós, en el qual de tota manera ressona sempre al final un aleteig de pietat i tendresa, com a “Metafísica”, quan s'obliga a rebaixar el to del poema recordant-se que per dinar ha menjat fideus amb cansalada, o servint-se'n d'escut contra el més indicible del dolor, com a l'impressionant “Identificació”, en què una dona que acaba de perdre l'home que estima en un accident d'avió es nega a acceptar la tragèdia (potser es va penedir i no va agafar el vol dijous com tenia previst, i el seu nom és tan corrent que segur que l'han confós per un altre), fins a traslladar la torbació a la dicció mateixa del poema: “Ahora mismo pongo agua para el jueves y me lavo el té”. El paper central que juga l'atzar en les nostres vides és un altre dels grans motius de la poesia de Szymborska, un atzar resseguit com un fil invisible del destí que treballa tenaç perquè un entri o surti del cafè on l'encaputxat hi farà explotar la bomba (“Un terrorista observa”) o perquè et salvis tu de l'horror i no jo, perquè hi havia un bosc, perquè no hi havia arbres, perquè hi havia un fre, una corba, un mil·límetre, un segon (“Acaso”).

Wislawa Szymborska, que va morir dimecres passat d'un càncer de pulmó als 88 anys (i s'ha insistit fins al ridícul que la dona fumava molt, com si la mort a aquesta venerable edat s'hagués d'humiliar amb un agreujant), era una poeta per qui el retir, la discreció i la privacitat s'havien convertit en els únics llocs habitables en un món vociferant i il·legible. Enmig de la cridòria universal, només se sentia en condicions de donar compte del carrer de sota casa, del color de la roba que porta, d'aquesta olor, d'aquesta porta, d'aquest moment, perquè al capdavall, deia, “la poesia no són més que els petits detalls”. Que no necessitava més que el que ja tenia per posar a volar la seva poesia va sorprendre d'una manera quasi escandalosa tots els periodistes que van anar a entrevistar-la després que li concedissin el Nobel. A pesar d'haver guanyat més d'un milió de dòlars amb la distinció, continuava vivint, s'exclamaven els reporters –sempre fantasiejant amb els beneficis d'una loteria–, en un pis anodí, es diria que soviètic, d'un suburbi de Cracòvia. En una de les ciutats més boniques d'Europa, havia escollit el racó més gris on passar fantàsticament desapercebuda com una velleta jubilada. Era el mateix pis on havia miolat de pena, refregant la seva soledat pels mobles igual que el gat, per la mort del seu company de tota la vida, el també poeta Kornel Filipowicz, l'any 1990, una tristesa que se saben de memòria tots els nens polonesos que llegeixen a escola el preciós “Un gat en un pis buit”. És el mateix pis on es relaxava fent collages de retalls de diaris, on continuava rebent els convidats amb reticència però amabilitat, servint-los conyac i galetes amb xocolata, i advertint-los que poca cosa tenia a dir sobre la seva poesia, si no era que no en sabia ben res i que, en tot cas, intentar explicar-la seria com deixar-se punxar, igual que un insecte i no pas excepcionalment rar, per ser analitzada damunt un tros de suro.