Un càncer de pàncrees es va endur ahir, als 81 anys, l'actor Ben Gazzara; un intèrpret que va viure des de dins la transició del Hollywood clàssic als orígens de la independència cinematogràfica nord-americana.

Nascut a Nova York el 1930 en una família d'origen italià, Gazzara va ser un dels alumnes de la llegendària Actor's Studio, i després d'una sèrie de papers teatrals va ser aplaudit per la seva interpretació de La gata sobre la taulada de zinc calenta a les ordres d'Elia Kazan, en el personatge que al cinema interpretaria Paul Newman. El debut al cinema va ser amb The strange one (1957), però la seva primera gran interpretació arribaria dos anys més tard amb Anatomia d'un assassinat.

L'any 1970 és significatiu en la carrera de Gazzara perquè suposaria la seva primera col·laboració amb el seu amic el director i també actor John Cassavetes, la comèdia generacional Husbands. Juntament amb Peter Falk, Seymour Cassel i, evidentment, Gena Rowlands, Gazzara formaria part del grup d'actors fetitxe de qui és considerat un dels pares del cinema independent nord-americà, autor d'una sèrie de pel·lícules viscerals i intransferiblement personals que –en línia amb les noves ones procedents d'Europa– desafiaven les convencions de la narrativa del Hollywood clàssic. Amb Cassavetes, Gazzara també protagonitzaria The killing of a chinese bookie, una desconstrucció del cinema negre, i Opening night (1977).

També d'aquella època són dues de les millors interpretacions de Gazzara, a les ordres d'un altre dels directors que van suposar un canvi generacional a Hollywood (i que, com Cassavetes, va acabar sense integrar-se en la gran indústria, on sí que van encaixar plenament gent com George Lucas i Steven Spielberg): Peter Bogdanovich, amb qui va treballar a Saint Jack, el rey de Singapur (1979) i Todos rieron (1981), amb Audrey Hepburn, amb qui va viure un idil·li.

La filmografia de Gazzara –on també es pot destacar Capone (1975), de Steve Carver, i Ordinaria locura (1981), de Marco Ferreri– també és abundant en produccions estrictament alimentàries. Però a partir de finals dels noranta va interpretar papers secundaris de pes en pel·lícules d'autors tan interessants com David Mamet (La trama, 1997), Todd Solonz (Happiness, 1988), Vincent Gallo (Buffalo '66, 1998), els germans Coen (El gran Lebowski, 1998), Spike Lee (Nadie está a salvo de Sam, 1999) i Lars Von Trier (Dogville, 2003).