Riure, com respirar, és sa. S'omplen els pulmons d'Oxigen i es desperta la ment. Sovint, el gag es converteix en un mirall inconfessable que, a més, resulta ser terapèutic. Aquests són els recomanables efectes secundaris de la primera peça portada a escena de Mar Monegal. Parla de com dues parelles es queden embarassades i superen (o no) les primeres nits d'insomni, bolquers, Apiretal i mala consciència pel dubte de no saber si seran bons pares. La direcció de Monegal és amable. Els apunts de tragèdia aporten una emotivitat tendra, que no arriba a ser dolorosa. Un treball per al gran públic que, probablement, caldria que hi anés en parella s'hagi tingut descendència o no. Tot i el perillós aire doctrinari (quina parella supera la crisi, quina sucumbeix) hi ha final feliç i una intel·ligent trama en clau de bucle. /No cal justificar contínuament el títol i d'ofegar amb informació de dofins i demés fauna marina.