Toni Gomila, un bon actor manacorí, productor –condició equiparable actualment a la d'heroi– i, pel que ha quedat clar amb Acorar, notable dramaturg, estava expectant per com rebria el públic de la península, concretament el de Catalunya, el seu monòleg, en què reflexiona sobre la identitat col·lectiva i sobre la mallorquinitat. Més que la naturalesa de la reflexió, l'inquietava un xic el fet que el text el diu en mallorquí. Fora temors. No només això, sinó que una vegada escoltat amb delit, és inimaginable sentir aquest text en altra llengua que no sigui el mallorquí ric i deliciós, el mallorquí de la terra que Toni Gomila ens mostra.

Acorar és una reflexió de tal lucidesa que, darrere les particularitats referents a Ses Illes –allà les lectures, lògicament, són múltiples i molt més profundes–, s'hi pot trobar sense dificultats una dimensió universal. Un públic una mica assabentat no només és perfectament capaç d'entendre la peça, sinó que a més, aquesta el mourà a la reflexió, s'hi sentirà identificat profundament i sortirà de la sala transformat. Aquest és de fet, o hauria de ser, la funció principal del teatre, que es mou actualment, i a Catalunya més que enlloc, entre l'estultícia i la comercialitat, entre la fàtua espectacularitat i l'autocomplaença gremial, amb algun esclat escadusser de clarividència. Sort en tenim.

Gomila parteix de la cerimònia domèstica, ancestral, d'escorxar el porc, les matances, i il·lustra, amb un llenguatge poètic però senzill i bell, sense artifici en les dissertacions, viu i espurnejant en la representació de personatges –barreja sàvia i mesurada de registres–, la progressiva pèrdua de trets que definirien la identitat mallorquina, que radiografia a la perfecció, segons diuen aquells mallorquins que han vist l'espectacle i n'han escrit les excel·lències. Ho fa sense nostàlgia ni fer-se mala sang, amb una finíssima ironia i sense forçar l'acudit.

Perquè les situacions descrites o representades ja disposen d'una càrrega d'humor inherent, que es desprèn de l'estoïcisme foteta d'aquells que han quedat arraconats i assisteixen als canvis sobtats –sense transició–, que s'han anat produint en la societat, i de l'actitud fatxenda d'aquells qui s'han venut la terra i l'ànima a canvi, únicament, de doblers o de poder. La sobrassada com a símbol de genuïnitat, i la mestrança com a producte químic que l'emmascara i que l'adultera, serveixen a Toni Gomila per bastir una completa al·legoria sobre la transformació de la societat: la sobrassada perd el seu llustrós color vermell, es desnaturalitza, i es torna blanca. Pèrdua. Perdició.

No em resisteixo a transcriure un fragment del magnífic i aclaridor text de Gomila, editat per Món de Llibres: “Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un Iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record [...]. De ses coses permanents, de ses coses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric, l'humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d'aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. [...] Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros.” Més universal, impossible. No us perdeu Acorar, fóra un pecat imperdonable.