En la música és molt important crear, però també recrear. I això és el que fan Pink Tones amb Pink Floyd des d'una perspectiva gairebé malaltissa. Els mateixos models de guitarres, els mateixos amplificadors, els mateixos artefactes electrònics vintage de David Gilmour i companyia i, salvant les distàncies dels grans estadis, la mateixa escenografia. La música rock, com la clàssica, perviurà mentre hi hagi qui sigui capaç d'interpretar-la amb el mateix virtuosisme i entusiasme que la d'aquests cinc fanàtics. La música de Pink Floyd, tot i els milions de discos que es venen cada any, és en realitat una raresa. Qui és capaç de compondre i tocar peces de més de vint minuts que deixin l'audiència en estat catatònic, l'efecte que van provocar Shine on you crazy diamond (les dues parts seguides), Dogs i Echoes, per no parlar del solo final a Comfortably numb, un in crescendo que podria durar fins a l'infinit. Abans, amb Time, Money, The great gig in the sky i Wish you were here ja havien hipnotitzat tothom.