Bohumil Hrabal tenia vuitanta anys quan, a finals de 1993, va anar a trobar Antoni Tàpies a la seva fundació barcelonina i va confessar-li que, davant la seva obra, havia experimentat la mateixa commoció que quan va escoltar per primera vegada La consagració de la primavera de Stravinski. Potser Tàpies tenia present les paraules de l'escriptor txec quan molt temps després, l'octubre del 2001, quan ell mateix era a punt de complir vuitanta anys, va convidar els espectadors a acostar-se a l'exposició que acabava d'inaugurar a la Fontana d'Or de Girona amb la mateixa disposició d'ànim amb què anirien a escoltar un concert. Aquella exposició, Matèries, signes, evocacions i poemes, que reunia una quarantena d'obres en bona part inèdites, va ser en efecte la gran simfonia gironina de Tàpies, la contribució més important a la comprensió del seu univers entre nosaltres, fins al punt que el mateix artista va considerar els recursos destinats a aquella presentació, des de l'espai arquitectònic, que va qualificar d'“extraordinari”, fins a la il·luminació, la selecció i la distribució de les peces a les sales, com “un luxe que mai havia trobat enlloc del món”. Dos anys després, la mateixa Fundació Caixa Girona que havia promogut aquell muntatge excepcional, va adquirir l'escultura Composició, un gran quadrat de bronze de 700 quilos de pes i amb l'enigmàtica creu al mig, per convertir-la en el signe distintiu de la nova façana de la seu central de l'entitat al carrer de la Creu. Aquesta peça, datada el 1996 i fosa als tallers Barberí de Riudellots de la Selva, és encara avui l'única escultura pública de Tàpies a Girona.

Però el vincle de l'artista amb les terres gironines, a banda de la relació amb Joan-Josep Tharrats, el membre gironí de Dau al Set, arrenca de més lluny, dels anys vuitanta sobretot, en què era un dels noms ineludibles en les diverses exposicions d'obra gràfica d'artistes catalans contemporanis que proliferaven en algunes galeries ja desaparegudes com la 3 i 5, encara que va ser a l'Empordà on es va poder veure la seva millor producció sobre paper. El maig de 1982, per exemple, la galeria Art-3 de Figueres va promoure l'edició de bibliòfil de Tàpies empremta (art i vida), una carpeta amb trenta serigrafies originals de l'artista, algunes d'elles inspirades en el paisatge empordanès, presentades amb un text de Josep Vallès i Rovira i de la qual es va fer un tiratge de només quaranta exemplars. El juny de 1988, Tàpies tornava a l'Empordà per presentar, aquest cop a la col·legiata de Santa Maria de Vilabertran, coincidint amb la inauguració del Festival de Música (que aquell any va convidar Yehudi Menuhin), una exposició insòlita de gravats de gran format, alguns de 2x2 metres, que posteriorment viatjaria a Nova York, Pequín i Tòquio i que permetia admirar també, a través d'una selecció de llibres il·lustrats, la fructífera complicitat que havia establert amb escriptors com ara Jorge Guillén, Rafael Alberti, José Ángel Valente o Joan Brossa. La també desapareguda galeria Francesc Machado de Girona va seleccionar igualment obra gràfica de l'artista en l'exposició que va dedicar-li a finals del 1993. Deu anys després, per festejar el vuitantè aniversari de Tàpies, la Galeria Arcadi Calzada d'Olot va organitzar l'última gran exposició de l'artista a terres gironines, reunint cartrons, papers i escultures d'entre 1994 i 1999, en una nova exhibició de la capacitat de commocionar d'un home que, segons ja havia percebut amb estupor Hrabal el dia que va abraçar-lo, electritzava al simple contacte.