No hi ha cap museu al món que des de dilluns no es miri els seus Tàpies amb uns altres ulls. I no són pocs els museus que tenen obra de Tàpies. Cap més artista català, ni viu ni mort, pot presumir de tanta peça penjada arreu. Tàpies era molt Tàpies, i més ho serà a partir d'ara. Sobretot als museus, aquests llocs que ell sovint maleïa per les “olors que surten de la cafeteria”. Potser, orgullós com era, li agradaria més ensumar tot el que estan preparant molts museus de cara a reivindicar la seva aportació a l'art del segle XX. S'acosten una pila d'exposicions temporals, homenatges i altres sentits tributs dedicats a Tàpies. A la resta del món i també a Catalunya, on els grans museus tenen clar que ara és l'hora de conèixer millor Tàpies i investigar noves perspectives del seu univers creatiu.

Pepe Serra fa poc més d'un mes que va ser nomenat director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i una de les primeres coses que va fer va ser trucar a la Fundació Tàpies. Ho va fer perquè els seus plans de futur per al MNAC inclouen, obligatòriament, la figura de Tàpies. Tot plegat té a veure amb el nou marc cronològic del museu, fins ara barrat per uns límits que han condemnat al silenci bona part del relat de l'art català del segle XX. Això, gràcies a un acord recent amb el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), ja són misèries del passat, i ara Serra té la missió d'afrontar els buits de la història de l'art català. “Tàpies, per suposat, serà un puntal del nou discurs del MNAC. Que s'hagi mort no canvia res, no farem res que no hauríem fet en vida seva”, emfasitza Serra.

Això vol dir que el museu del Palau Nacional, al restaurant del qual llueixen dos Tàpies impactants, es posarà a comprar com un boig obres de l'artista informalista? Ni de bon tros, i ja no només per qüestions econòmiques ben lògiques, sinó perquè el que Serra defensa és un “nou model” de museu, una nova mentalitat de museu en què el que prevaldrà serà, justament, el discurs i no pas la possessió d'obres. Tàpies ja té un museu monogràfic, recorda Serra, i es tracta de teixir complicitats i de treballar “tots junts” sobre un mateix patrimoni d'obres, sigui de qui sigui la seva titularitat. En la seva ment, Serra hi té dibuixat un museu viu i dinàmic en què Tàpies hi és, però no és un Tàpies estàtic que acumula pols a la paret. Tàpies entrarà al MNAC per la via de les exposicions temporals, qui sap si també amb una sala que, durant un any, dugui el seu nom. I, és clar, entrarà al MNAC per enfortir les col·leccions històriques. No cal dir que amb el romànic s'obre tot un món de possibilitats.

Al Macba tampoc no es volen adormir. El seu director, Bartomeu Marí, insisteix que la figura de Tàpies ha estat “sempre” central en el museu –atresora mig centenar d'obres de l'artista–, tant des d'un punt de vista físic –la primera obra que rep els visitants és un Tàpies– com en el terreny discursiu. Marí concreta que en un futur es vol anar “diversificant la visibilitat de l'obra de Tàpies”, de manera que no només estarà més present en la col·lecció, sinó que dialogarà amb tot de nous artistes. El 2013, Brossa tindrà un potent protagonisme en la col·lecció, després de la recent incorporació del seu llegat, i Tàpies no quedarà relegat en un segon pla. El Macba vol incidir en les relacions entre els dos creadors.

A la Fundació Tàpies, on ahir es va celebrar el segon i últim dia de jornada de portes obertes en senyal de dol, estan programades dues grans exposicions dedicades a Tàpies. Aquest any, al juny, s'obrirà la mostra Tàpies i el cos, que resseguirà l'obra dels darrers 12 anys. I l'any que ve, a l'estiu, Vicent Todolí, exdirector de la Tate Modern, serà comissari d'una de les retrospectives més prometedores dels últims temps.