El fotògraf Kike Suay (València, 1976) freqüenta des de fa temps la costa, les vores dels llacs, els rius, els pantans, qualsevol lloc on hi abundi l'aigua i algun element que n'interrompi el curs, sigui un dic, unes roques, un arbre o un pont. Li agraden aquests llocs perquè hi ha una fluència i una ruptura, una confusió entre líquida i vaporosa entre el cel i l'aigua, i perquè aquesta combinació, amb una exposició prolongada a la llum, produeix efectes fantasmagòrics i inquietants, però també d'una rara quietud, una mena d'ensonyament del paisatge en què el temps, el pas del temps, pren quasi una dimensió corpòria com una boira embolcallant. De fet, Suay, que es dedica professionalment a la fotografia des que tenia 24 anys, força tant la durada de l'exposició, que assegura que, si l'allargués tan sols una mica més, les imatges s'acabarien cremant, de manera que els paisatges que aconsegueix capturar amb la càmera són pures evanescències al límit de la desaparició.

Una selecció d'aquestes imatges, totes en blanc i negre i amb la mateixa aurèola d'irrealitat onírica i flotant, es pot veure fins al 23 de febrer a la galeria L'Arcada de Blanes, on el conjunt fa un cert impacte per l'extraordinària netedat que transmet. Aquesta impressió és deguda sobretot a l'absència mateixa de color, que simplifica l'excés d'informació continguda en el paisatge condensant-la en una composició minimalista, ordenada i quasi geomètrica, en què només queda ja lloc per a un joc de línies i formes vaporoses entre la claror i la foscor: un món llis en què els accidents són tan sols ombres.