Venim d'una època en què la gent passava gana i el menjar és una fixació. De petits no teníem capricis, però els vèiem exposats als colmados i a les pastisseries... Només en tastàvem els dies de festa i complíem estrictament el calendari: els torrons, per Nadal; els bunyols, Divendres Sant; el tortell, el dia de Ram, i així marcaven els dies extraordinaris, no com avui, que són gairebé diaris. De petit veus un món brutal que no pots abastar perquè el pare ens la fa passar magra, i tenim una vida molt austera. Quan anem a l'escola i coincidim amb gent d'altres orígens socials, encara que siguin més baixos, sempre tenen més recursos que nosaltres, i quan comencem a sortir de nit, les copes sempre ens les paguen els amics: no en tenim mai ni cinc a la butxaca. Això és per formació, per aquest calvinisme del pare, i després perquè, com que érem dotze germans, els números són els que són. Durant molts anys he dormit capiculat amb el meu germà Manel, i aleshores em semblava totalment natural: era el que hi havia.

La gent em diu que sóc més feliç ara que de petit, i segurament és veritat, però és una felicitat molt diferent. Aquella era natural, primària i salvatge, la d'ara és més tranquil·la i conscient. Sempre he intentat mantenir vius aquells elements desapareguts de la meva infància, que la meva vida estigui plena d'olors, de colors, de natura, de sensacions, que, amb tot, no poden ser com les que tenia de petit, quan no em preocupava res ni sabia què estava passant en aquella Girona repressiva de postguerra. El passat el pots mantenir amb l'escriptura, amb la relació amb els amics, i fins i tot el paisatge; encara que l'hem degradat, perviu. No pots ser a la Costa Brava com quan érem els quatre privilegiats que hi anàvem, però al llarg de l'any tens moments per fer-te teva la natura, com ara, que no hi ha ningú a les platges.

Gens ni mica. Hi ha moments que sento una certa nostàlgia, però intento que no se'm mengi. Crec que globalment ara estem molt millor i podem tenir les coses d'abans si fem un esforç per mantenir-les. En tot cas, és clar que les necessitem, perquè formen part del nostre ADN.

El llibre està dedicat als pares, però els dos grans personatges són la mare i la baba Teresa i, a certa distància, com una figura mítica que representa la modernitat i Europa, la baba Angèle [la francesa]. Les dones tenien un paper fonamental i governaven les coses pràctiques del dia a dia, però també la projecció cap al futur. A casa, això es veia molt clar, perquè totes dues tenien carrera i treballaven. En aquesta època tan difícil, crec que van ser sobretot les dones les que van aguantar el pes de tirar endavant les famílies.

Sí. A més, hem de tenir en compte que en la petita burgesia gironina, que s'havia fet en molt poc temps a còpia de molt sacrifici, hi tenien molta mà les mares, que amb quatre calés aconsegueixen que puguis menjar cada dia, pagar-te els estudis, classes extres... Però a casa no hi ha calefacció fins a molt tard, el primer televisor no arriba fins als anys setanta...Tanmateix, això era molt comú aleshores, i eres benestant perquè podies pagar-te un estiueig. Ara bé, si tenies ajuda a casa també t'arremangaves, no et quedaves de braços plegats com ara!

Tot es basa en l'esforç. Sense això no s'hauria aconseguit res. Fixa't que parlo d'un besavi orfe que se'n va a França i un altre que baixa analfabet carboner i baixa a Girona. Estem parlant de finals del segle XIX. L'avi, que és el primer aposentat, té una serra, que tampoc és res de l'altre món. És una gent que, a còpia de pencar molt i de reinvertir tot el que guanyen, prosperen amb una certa rapidesa.

Perfectament, perquè tothom en aquella època vivia el món infantil al marge dels adults. Això et permetia, si complies les normes, fer la teva vida. Els pares no t'estaven al damunt com ara. També pot ser negatiu, perquè jo amb mon pare no parlo seriosament fins que tinc 20 anys. A la vegada té un avantatge: que fas la teva vida amb els de la teva edat sense ningú que t'estigui marcant i et digui com has de ser. Això és fonamental, i és el que permet que una família amb pares que són de l'Opus tingui dotze fills i que cap ho sigui. Avui seria impensable! Avui tots volem tenir uns fills que siguin allò que no hem estat nosaltres. Abans posaven la nostra llibertat per damunt de tot.

Doncs si ets el del mig, com jo, fas encara més la teva vida perquè passes molt desapercebut. Aquests dies els meus germans m'han comentat que segurament jo era el que millor podia explicar la nostra història, perquè he conviscut amb els sis grans i els sis petits. En canvi, el Quim i l'Elena mai no han viscut sota el mateix sostre.

Amb humor i resignació. En algunes coses s'estranyen, perquè no les veiem igual. Si alguns esdeveniments jo els recordo amb més detall, els sorprèn que no en recordi d'altres que ells tenen molt més presents. Al capdavall, és molt personal.

Ha estat el més difícil d'escriure, perquè volia ser molt curós i no jugar gens al sentimentalisme fàcil. He intentat treballar una emoció continguda. Per nosaltres és l'única vegada que ens hem deixat anar sentimentalment els uns amb els altres, perquè som més una penya, un internat, i normalment no exterioritzem les emocions.

M'he despullat força, però no d'una manera impúdica, no fent ostentació, sinó al servei del relat. Quan he parlat que hi havia conflicte amb els pares és que n'hi havia, igual que si hi ha respecte, com ara amb el tema religiós (ja que no el compartim gens); i pel que fa a les vivències particulars del conjunt de germans, he explicat allò que creia que ajudava a construir una història d'interès general, i menys pròpia de la família Nadal.

És pel costum d'haver estat durant molts anys assegut una hora a la setmana reflexionant, i crec que és una pràctica que la gent necessita. Vam eliminar una religiositat determinada perquè ens semblava abusiva, però no hem sabut substituir-la. No anem enlloc si no recuperem el marc de discussió sobre d'on venim, on anem, què hi fem, i la reflexió sobre el bé i el mal, que és a la base de tot; per això la política està tan malament, perquè hi ha gent que no distingeix el bé i el mal i es pensa que el servei a un mateix és el bé. Això, de manera intuïtiva, també hi és en el llibre.