L'humor és una eina útil i efectiva, o absolutament inútil i carregosa, en funció del grau d'intel·ligència que s'hi aplica. Això passa en tots els àmbits creatius, en la televisió, en el cinema i, lògicament, en el teatre. L'any que ve serà millor és un espectacle, en aquest sentit, tremendament inútil. Intranscendent i comercial, en l'accepció menys interessant del terme. És a dir, ha tingut èxit de públic, tan significatiu en tots els sentits com l'èxit d'audiència dels programes de teleporqueria. Al final de la funció, a Girona, sembla que com a Barcelona, el públic va aplaudir de valent. Preocupant.

L'obra és una concatenació de gags, basats en vicissituds diverses –partint de la frivolitat o la banalització– d'una galeria de dones que, si no hi arriben, han superat de poc la trentena i queda clar que amb problemes greus de maduresa. Definitivament, els falta un bull, estan al límit del frikisme si no és que el traspassen clarament. La fórmula aplicada per la direcció és una còpia desnerida de l'estructura dramatúrgica que ja havia popularitzat, amb molt més encert, T de Teatre: històries breus, entrellaçades, ritme trepidant, repeticions corals i molt, moltíssim desvergonyiment. La fórmula, però, és empitjorada per diversos motius, entre els quals un arbitrari i enutjós bilingüisme, habitual en l'univers Carol López, la promotora de l'experiència –en ocasions ja no és bilingüisme sinó, directament, castellanismes feridors–, la irregularitat en els registres interpretatius, encara més arbitrarietat en la utilització de l'amplificació i la inexistent cohesió del text. El quadre el completa una escenografia d'un mal gust proverbial: plafons translúcids, brotades artificials d'heures i potus, un sofà, una bicicleta estàtica i una Mobylette paleta que no se sap ben bé què hi fa allà plantada, més que ocupar espai. Tot plegat, per fer unes rises, que dirien les protagonistes, i tot per arribar a aquella conclusió tronada: carpe diem.