Podien haver començat, com Tolstoi el seu Anna Karènina, dient que totes les famílies felices s'assemblen, però totes són dissortades a la seva manera, però ningú no va caure en la temptació de buscar una referència tan òbvia, encara que Quan érem feliços acaba amb una mort que clausura una certa benaurança i que, ben mirat, Tolstoi va aparèixer durant la presentació del llibre, igual que Gorki, Pérec o Llull, i Proust sobretot, la magdalena del qual plana centuplicada pels taulells celestials de la pastisseria on Rafel Nadal, al primer capítol del llibre, explica que de petit somiava haver quedat tancat una nit de la qual emergeixen les quasi quatre-centes pàgines que segueixen. Perquè “la cerimònia del detall”, com va dir Josep M. Fonalleras, “la valentia emocional” d'un llibre que, segons Antoni Pladevall, “primer embolcalla, després t'arrossega i al final et sotmet”, és la gran troballa del debut literari del periodista Rafel Nadal que van coincidir a subratllar, ahir, durant la presentació del Premi Pla a Girona, tots els qui en van parlar. El més entusiasta va ser Pladevall, membre del jurat del premi, en afirmar, rotund, que Quan érem feliços és “una excel·lent primera incursió literària d'un periodista colossal”. Igual que l'editora Ester Pujol, que havia assegurat que “estem davant un llibre molt important”, Pladevall va remarcar que “el retrat social que dibuixa Nadal de la Girona de la postguerra a través del prisma d'una família de la petita burgesia de províncies és extrapolable a qualsevol altra ciutat i família de la mateixa època”, i que l'interès del relat, doncs, no prové de la morbositat per la intimitat d'unes persones molt significades de Girona, sinó de la seva capacitat d'elevar-se per mitjà d'un “enorme exercici de sinceritat, de confessió crua i nua”, carregada, però, d'una emotivitat que fa del llibre “un text narratiu molt intens”.

Però aquest “escriptoràs”, aquest “escriptor de raça”, aquest “excel·lent constructor d'atmosferes”, l'starring, com va referir-s'hi el llibreter Guillem Terribas, o simplement “en Rafa”, per als íntims, va tenir uns inicis literaris força més dubitatius, com va assenyalar amb humor el seu cunyat Josep M. Fonalleras, que recordava el primer text que va donar-li a llegir, fa molts anys i en castellà, i que vagament evocava una avinguda de plàtans amb un deliqüescent “Recuerdo que...”. Quan va llegir, però, Quan érem feliços, Fonalleras va haver de concedir que aquell “recuerdo que...” amb què martiritzaven Nadal fent broma en les reunions familiars “s'havia convertit en un llibre poderós”. Entre la ficció i la no-ficció, va escollir la solució millor, segons Fonalleras: “la construcció d'una veu narrativa”, perquè “allò que defineix la literatura és la posició moral d'un narrador”.

La presentació de Quan érem feliços, amb els pares a primera fila i tots els germans al voltant, va ser un acte de rememoració, però també de restitució, com va reivindicar-ho el mateix Rafel Nadal en subratllar que el llibre és un homenatge, a través dels seus pares, que “van anteposar la llibertat dels fills a les seves conviccions”, a una generació que “van haver de sortir-se'n enmig de dues guerres mundials i una guerra civil, que van pencar com animals, que es van treure el menjar de la boca per donar-lo als fills i que, quan nosaltres vam ser grans, van quedar allà, en un racó, mentre amb arrogància encara els volíem explicar la història del que ells havien viscut”.