Podrien viure de rendes, o simplement repetir la fórmula de l'èxit que va treure el món dels traumes de la Segona

Guerra Mundial. La vida, però, no es va acabar amb Yesterday ni Yellow submarine sinó que ha continuat. I, malgrat la poderosíssima ombra de la dècada prodigiosa, l'assassinat de John Lennon i la mort de George Harrison, McCartney i Starr han continuat amb la seva obra oberta i sense que sigui únicament una referència, tant musical com històrica. Qui es pensi que són només un parell de supervivents, hauria d'oblidar tot el que hi ha al darrere i afrontar l'audició de Ringo 2012 i Kisses on the bottom sense prejudicis. Proposo un exercici d'amnèsia i escoltar-los com qui escolta músics que no coneix. Ho he fet en una habitació a les fosques, amb el vell equip d'alta fidelitat del 1979. Grans sensacions!

Plens de glamur, els dos discos són homenatges a la música. Tenen plenitud i destil·len el carisma de les grans figures. McCartney sembla el Sinatra més afinat, amb peces d'homenatge al swing, orquestracions de seda i l'evocació de grans temes de la música americana. L'astre de Liverpool ha recuperat moltes de les cançons que el van inspirar des de la infantesa i que el van consolidar com el més gran baladista de la segona meitat del segle XX. A més dels clàssics, presenta dues peces signades per ell mateix. A la carpeta hi diu que ja era hora que les cançons en què John i ell van basar moltes de les seves coses rebessin el reconeixement que es mereixen.

El treball l'embolcalla la producció de l'eminent Tommy LiPuma, i els arranjaments de Diana Krall –que toca el piano en un bon grapat de temes–, sense oblidar la participació d'artistes de la qualitat d'Eric Clapton, Stevie Wonder, Vinnie Colaiuta i un llarg etcètera de primeres espases. Cal remarcar que McCartney no toca cap instrument i que la seva participació és exclusivament vocal.

Delicat i estilitzat, Kisses on the bottom és un homenatge a les composicions americanes que el jove Paul va sentir per primera vegada al seu pare, al piano de la llar familiar. Cal dir que la interpretació de Krall és una delícia. Se sent cada nota, acariciada per l'orquestra i les vocalitzacions d'un McCartney immens. Explica que feia vint anys que tenia aquest disc al cap i va ser un toc d'inspiració, una veu interior, que li va dir: “Si no ho fas ara, no ho faràs mai.” Mentre reflexiona sobre aquests referents, va més enllà de les influències. “Quan vaig posar-me a composar em vaig adonar de com de estructurades estaven totes aquestes cançons i crec que les primeres lliçons provenien d'allà”, diu. “He pensat sempre que artistes com ara Fred Astaire eren sensacionals, i compositors com Harold Arlen, Cole Porter i la resta: creia simplement que les seves cançons eren màgiques”, sosté.

Sona al Ringo més beatlerià Ringo 2012, un àlbum energètic, optimista i brillant, amb sis temes propis i un clàssic de Buddy Holly. Ringo celebra els cinquanta anys de la seva entrada als Beatles amb aquest treball, en que també hi ha inclòs Rock Island line, un tema popularitzat per Lonnie Donegan i que va marcar els primers anys dels de Liverpool. Es tracta del seu dissetè disc d'estudi, amb producció pròpia i una banda de luxe, amb K.W. Shepherd, Michael Bradford, Steve Dudas, Charlie Haden, Amy Keys, Kelly Moneymaker, Richard Page, Van Dyke Parks, Dave Stewart, Bruce Sugar, Benmont Tench, Don Was i Edgar Winter. I també un vell conegut, Joe Walsh, el guitarrista dels Eagles, que havia produït discos de Starr i és un dels seus col·laboradors habituals.

Els dos discos són per ballar: el de Paul les lentes, i el de Ringo, les ràpides. Tots dos beneeixen la vida.