La dansa funciona, principalment, per una instintiva atracció del cos humà, a partir de la qual ha sabut desenvolupar estratègies concretes a l'hora de mostrar-se i expressar-se. Sònia Gómez és una de les creadores catalanes que millor han jugat amb aquest poder de seducció, i algunes de les seves obres arriben fins i tot a acostar-se, juganeres, al terreny de l'erotisme. Però el cos també és un camp de batalla –en veu d'algunes feministes–, un territori marcat per les biografies particulars, i per aquesta raó no és estrany que les arts del moviment hagin utilitzat aquest vessant per compondre algunes de les dramatúrgies més genials des de finals del segle passat. Sònia Gómez també ens ho ha demostrat no poques vegades. I així, amb les seves peces tan sexis i la seva història familiar, l'artista es va convertir en la bomba de l'escena avantguardista catalana dels darrers deu anys. Ara, Sònia Gómez ha tingut un fill, i la cosa ha canviat.

Moviments polítics és la primera peça que presenta després de la seva recentíssima maternitat, i com no podia ser d'altra manera, s'ha convertit en el tema principal de l'espectacle –que, a banda, ens parla dels canvis que experimenta el cos, del poder del cos per emular moviments concrets i del significat polític de certs moviments–. Però el que sobretot ha canviat, i això era inevitable, és la seva presència escènica. Deu setmanes després d'haver tingut un fill, tota la força de la voluntat es troba amb el nadó i no amb el públic, i això és natural. Però no agrada, i això és cultural.

L'espectacle de Sònia Gómez és un experiment que situa els intèrprets en un planeta fictici recreat per l'escenografia misteriosa d'Emily, on unes proves esborraran la memòria del cos. Però ni el paper del robot ni el del videoartista que lluita per ballar arriben a substituir el poder de captivació que el públic recordava de Sònia Gómez. La vida és un experiment constant, i cal seguir provant.